La vida sempre

Yeats és un dels gegants de la literatura sortida d’Irlanda a qui el món ha rendit l’homenatge més just. Encurioseix, el món, a l’hora de repartir mèrits. Beckett i Shaw són recordats per les seves obres, mentre Oscar Wilde viu de la reputació que l’obertura de les ments ha anat forjant entorn de la seva vida. El món literari anglosaxó sempre ha intuït que el tractament de Wilde no havia estat just. Per això els irlandesos escrivien d’ell coses que els anglesos no podien, o no sabien, i per això el 1927 Dorothy Parker va escriure:

“If, with the literate, I am
Impelled to try an epigram,
I never seek to take the credit;
We all assume that Oscar said it.”

La paraula intrigadora d’aquests petits versos dedicats al geni de Dublín és ‘assume’. No es pot estar segur de la obra d’un home que va voler que no se’l entengués. Les seves darreres paraules són testimoni d’una vida, obra i mètode: “My wallpaper and I are fighting a duel to the death. One or other of us must go.” Wilde és, d’una manera sàvia, el revers d’aquells versos de Yeats:

“The best lack all conviction, while the worst
Are full of passionate intensity.”

Aquest era el món al que Anglaterra havia contribuït stubbornly. No em costa gens entendre, a partir del rerefons de l’obra de Wilde, perquè els dos països que més han fet per dur la globalització tan lluny com podien, Anglaterra i els Estats Units, veuen com la seva obra es gira contra ells, i els uns s’entretenen ara amb el Brèxit, i els altres voten Donald Trump. Les impostures, però, sempre deixen rastre i ja tenim Marine Le Pen parlant de “proteccionisme intel·ligent”. Ens amenaça així, la filla Le Pen, amb estratègia verbal.

Tot se m’enrefot, veritablement. Com més fa l’Estat Islàmic per estimbar camions contra centres comercials i atacar sales de música a París, més m’agraden els insolents. Els que no estan segurs del que fan, però ho fan igualment, i ens salven a tots amb el seu sentit instinctiu de l’afirmació. El mode afirmatiu és la vida mateixa i no es pot escriure si no és per viure. Wilde va deixar dit que l’artista no pot acceptar cap esfèra de la vida a canvi de la vida mateixa.

Un dia sabrem que la llibertat de Catalunya és a les mans dels seus artistes. Qui condemna un sistema cultural per evadir-se de les seves mancances, com si en el moment en que el món és més obert, i pots descarregar-te els escrits d’Adorno i Hulme en trenta segons, fos quan el món estigués també més en contra del talent de l’un o de l’altre, hauria ja de començar per ell mateix. Jo no formo pas part d’una generació poruga, sinó d’una generació que va afirmant la vida activament tant servint copes als bars com buscant paraules justes per dir-les quan toqui.

Tampoc no formo part de cap oposició a cap règim. La merda, a partir d’un cert punt de la intel·ligència, s’ha de donar per descomptada, no exagerar-la. No hi ha millor descripció d’una ment auto-destructiva, empesa per l’auto-odi, que dir que és una ment que necessita sempre confirmació de lo bo i exagera lo dolent. La recreació en els vicis de qualsevol cosa que negui llibertat a l’artista és el propi vici de l’artista per usar la paraula artista fent-ne una paraula buida, donant-se les excuses malaïdament perfectes per anar-se dessagnant al ritme que han escollit els que ara es converteixen en enemics de la classe, de l’estil, de l’enginy. Confondre el món amb les seves institucions és un error greu que converteix l’artista en espectador.

L’artista no ha vingut a ser espectador de res. Per això Oscar Wilde ha acabat guanyant, sent encara més popular del que era quan escombrava Londres amb Lady Windermere’s Fan o An Ideal Husband. Li explicava a algú a qui admiro força fa poc, que Wilde, en veure com la crítica victoriana se li tirava a sobre després de publicar The Picture of Dorian Gray, va respondre afegint-hi el Prefaci. El Prefaci és una obra major, un manifest de manifestos, un punt de no retorn en l’alçada d’aquesta meravellosa filosofia de l’art que és l’art for art’s sake, i que connecta l’artista, de cop, amb els grecs.

Si després de llegir això encara penseu que us poden treure la vida si us manteniu fidels al vostre art, a la vostra prosa, a la vostra facultat afirmativa, més val que us atureu i deixeu que aquest règim que combatiu us vagi xuclant el que us queda de voluntat. Perquè si algú us pot treure la voluntat i la força de dir us pot treure tot el que li vingui de gust.

Jo no sempre m’he mogut tan bé entre les runes. N’hi ha que ho han fet molt millor que jo. Però jo sé, i encara no ho he dit amb la paraula justa, que encara que el món es convertís en una esprial de guerra i mort, trobariem encara un petit indret on anar a explicar-nos històries i compartir l’aire i el mar. I passejar pels llocs. Que el món serà un supermercat, però hi anirem a riure dels envasos i dels noms de les marques que el màrketing ens ha proposat fent-se el rei de la selva. Que la selva s’estova sempre amb un vers magnífic que et desperta l’admiració natural que portes a dins:

“And what rough beast, its hour come round at last,
Slouches towards Bethlehem to be born?”

Salut, Oscar.

1357250876652.cached

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s