Só Pra Contrariar

Escric així al tard de matinada amb prou feines havent enllestit un primer disseny d’aquest blog ben limitat. Fixeu-vos que, en llegir un article, heu de soportar un canvi del tot inestètic de la mida del nom que apareix a dalt de tot, el meu Joan Serranova de la pàgina d’accés retorna un Joan Serranova empetitit per la meva manca de poesia tecnològica. Tant és. Venia a dir que mentre treballava en alguna cosa que afegir al primer article retronava al meu cap el Só Pra Contrariar de Fundo de Quintal i altres cançons brasileres.

He descobert no fa tant que la samba s’originà en les danses rituals de l’Àfrica negra i arribà a Sud-amèrica a partir del tràfic d’esclaus. Que això se m’hagués passat per alt; no ho hauria d’escriure. Però te’n adones, el tràfic d’esclaus va partir dels pobres ports de l’Àfrica i va arribar a l’Amèrica del Sud i avui en són fills els blancs impoluts Joao Gilberto i Vinicius de Moraes. Passant per la Filadèlfia de Stan Getz, rebotant des del Carnegie Hall de Nova York van tornar a creuar l’Atlàntic i van conquerir Europa amb la bossa nova, que és la samba del jazz, o el jazz de la samba. Em donava per riure llegint que la pagode és una popularització barata de la samba de veritat. Só Pra Contrariar, ela ainda é donzela. 

A Neymar li encanta la pagode. La pagode, el regat pop. L’escolta a l’autocar fent temps per baixar i fer via cap al camp. Quan veieu els jugadors que arriben amb els auriculars a les orelles, n’hi ha un que està escoltant Almir Guineto i Jorge Aragâo, só pra contrariar. M’estranya no haver-ne tingut més notícia abans de com s’entrecreuen genialment el jazz, el blues, la samba, i com s’estira el fil fins a la colonització dels homes forts, que som nosaltres els blancs.

Pensant-hi he anat a parar a Borges. No només perquè el poeta era admirador de Wilde, que també, sinó perquè pensava en la Hispania alliberada. Les Argentines, Bolívies, Veneçueles, Ecuadors, Xiles, Perús. Països tribals sense cultura ni ús, tribus de camps verges i selves intrèpides i salvatges, i mars vius sense gota de gasolina. Per un treball universitari que havia de fer, una meva nòvia antiga va voler parlar de la Patagònia i vam provar de lligar-ho amb la globalització i el turisme; vam trobar, atureu-vos, que els mamífers que alimentaven tribus senceres fa dos segles són el que avui en diriem vermut. Som un grapat ben escampat de ventres famèlics.

D’això, a partir d’avui, en direm atlantisme. Aquella vella idea de la França cansada i de l’Anglaterra fosa, de l’Europa a la que Kissinger preguntava a qui de tots havia de trucar, n’ha fet un mot d’alta ideologia. No, l’atlantisme no el van inventar ells i l’alçada li comença amb els llibres. Atureu-vos a pensar com els indígenes llatins es van desfer de l’home del sac per retornar-li llibres. Què fou el boom de la literatura llatinoamericana sinó un immens Só Pra Contrariar? El continent escombrat per Castella a cavall marejant la història fins a donar a llum els Tercios i els seus himnes de barra de bar, va tornar creuant l’Atlàntic, si fa o no fa al mateix temps que els intel·lectuals dels sons del Brasil, amb els seus Rayuela, el seu Cien Años de Soledad, els seus La ciudad y los perros y La casa verde, els seus Pedro Páramo, els seus poemes d’Octavio Paz i Borges, el seu realisme màgic. Escrites des d’Argentina, des del Perú, des de Colòmbia, des de les engrunes del París bohemi que encara s’assemblava a la moveable feast de Hemingway, fins al cor del Madrid del quilòmetre zero. Passant per la Barcelona de Seix Barral, esclar.

Tots som de Messi, tots som de Maradona, tots som de Pelé i de Garrincha, de Sócrates, de Zico, de Kempes, tots som de Neymar, de Romário, de Jairzinho, del gran Rivelino. Aquell continent conquerit a foc i sang, dels indígenes colonitzats i els mamífers reduïts a l’utilitarisme de la civilització, es va aixecar un dia, i no té res de coincidència, sort o miracle que tornés a creuar l’Atlàntic movent el cos, ballant-se a sí mateix cap a les capitals del món occidental amb la música, els llibres, la poesia, la cua de vaca i la paradinha dels fills desposseïts a qui l’art va decidir donar la paraula del món sencer.

L’art sempre dóna la paraula del món sencer.

gabriel-garcia-marquez

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s