Els salvadors

Repetiu amb mi: “Volem ser la Dinamarca del Sud.” Repetiu amb mi: “Serem la Dinamarca del Sud.” Repetiu amb mi: “Tot menys el clima, serem la Dinamarca del Sud”. Entesos. Que Artur Mas ens hagi proposat que Catalunya sigui la Dinamarca del Sud m’interessa, però haig d’admetre que em semblaria molt més profund que ens hagués proposat ser el Sud de Dinamarca.

Artur Mas i Gavarró és el fetitxisme de Catalunya, al mateix temps que la obsessió, l’explicació que no es cansa mai de donar tombs per la vida, i també el símbol últim. És la dèria de tothom. Fins aquí ho he anat negociant tot, fent-me l’encantat amb el preu de les coses, donant valor al buit, fingint orgasmes a les nits i despertant-me al matí com si no sentís els efectes de les ampolles de vi que ens van portar el sexe que no vas pagar i encara no m’has dit a on he d’enviar la factura que aguanto amb els dits.

Artur Mas és l’element necessari i l’element en trop; l’element més del dia i alhora el més primari; és un primitiu que parla per l’avui, i un home d’avui que recorda massa el paleolític. A Catalunya el paleolític va i ve, per això no surt mai per televisió. No és notícia. Artur Mas és el que necessita Salvador Sostres per explicar-se com és que escriu frases sobre Aznar que no diuen res particular d’Aznar però que l’obren a ell en canal davant de qualsevol lector que s’hagi mirat mai al mirall. Artur Mas és el que necessita Oriol Junqueras per assegurar-se que les bases del seu partit no erraran el tret quan toqui decidir a qui s’ha de disparar primer. I Artur Mas és el que necessita Espanya per mantenir el pensament hispànic en el ordeno y mando. Per què Artur Mas encara és aquí? Perquè a Artur Mas el necessita tothom.

Quan l’expresident de Catalunya marxa a Boston, i el reben a Harvard en una sala d’estudiants, i diu que vol ser la Dinamarca del Sud, no només s’equivoca quan ho anuncia, a més ho argumenta. Argumentar tenir raó ja no es porta, aquests dies, es porta argumentar no tenir-ne i que tot et va igual de bé. Mas ensenya una mà amb els dits amagats cap endins, i els va apujant d’un en un mentre esmenta: “Atur baix; feina amb salaris alts; economia oberta; estat del benestar fort i sostenible; i una democràcia de qualitat.” Aquí, s’entén, se li acaben els dits de la mà i comença el ritual de mirar al públic fixament, potser pensant inconscientment que alguna vegada ha sentit a Ferran Adrià explicant com Jacques Maximin li va resumir la creativitat en una línia:

“La creatividad es no copiar.”

Entesos. Jacques Maximin i Ferran Adrià poden ser millors que el president de la Generalitat, i no caldrà fer recurs a Picasso i explicar què volia dir que els bons artistes roben. Tot el que cal és que el president de Catalunya pensi en el seu país, des del seu país, amb les orelles una mica més tapades que els ulls. Tots els que coneixen Artur Mas saben que li pots fer passar qualsevol idea si li repeteixes prou vegades, i que si són veritablement prou, acabaràs escoltant la teva idea per televisió el dia que menys t’ho esperis. A Dinamarca no ho sé, però així s’arriba lluny a Catalunya.

És evident que necessitem que ens salvi Dinamarca. O Àustria. Algun cop ha dit Holanda. I n’arribaran més, de salvadors, d’amics distants que ompliran el buit majestàtic de tècnica, coratge i talent que governa aquest país com una llosa, no ja al Palau de la Generalitat o de tant en tant al de Pedralbes, també a l’Ateneu Barcelonès i on es vulgui mirar si es mira bé. Em fa venir fins i tot nostalgia de Pujol, del primer Pujol, el Pujol novelesc, aquell Pujol que quan era un nen a Premià de Mar amb quatre pedres, una mica d’aigua i dos pals es va inventar una ciutat per matar l’avorriment. Diu que d’allà li ve ser “productivista”. En fi.

No, no ens salvarà Dinamarca. Més aviat, si en seguim parlant i ho fem seriosament, i els anem a veure i ho repetim prou sovint, al final seran ells que trucaran a Palau per preguntar què ens passa a nosaltres. A vostès què els passa? Que no viuen al Mediterrani? I què hi han perdut aquí dalt? Expliqui’m-ho. Que no tenen el naixement de la civilització? Que no hi tenen Judea, allà? Que no hi tenen Alexandre? Que no hi tenen Creta i els grecs? Que no hi tenen Juli Cèsar? Que no hi tenen el Renaixement? Vostès mateixos, no hi tenen a Jaume I i a Ramon Llull? Les cròniques medievals? Les seves corts? El seu codi civil, el seu codi marítim? Què ens venen a preguntar, a nosaltres? Com desfer-se del fred? Expliqui’m-ho.

I no es pot. No es pot i no s’ha d’explicar. Perquè només hi ha una cosa que ens quedi poder esperar, a nosaltres, amb tota la valentia que quedi. Esperar que a Catalunya arribi el dia venerable en que ja no s’hagi de salvar res ni a ningú, començant per la gent que té diners, poder o les dues coses.

Serà el dia en que es podrà tornar a pensar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s