Nixon a Catalunya

Com més fa el cercle de crítics d’esquerra diversos per separar-nos el gra de la palla, més difícil resulta seguir-los, entendre’ls o directament voler llegir-los. El darrer article que m’ha arribat, del Jordi Ferrer a Sentit Crític, que estic acabant en aquest moment quan començo a escriure això, té el mèrit de poder-se presentar com una mirada complexa al món dels opinadors i intel·lectuals del país, i el demèrit imperdonable de ser un treball completament incomprensible, d’una buidor que no poden salvar cap de les cites d’autoritat que empra. És un desert d’avorriment que s’ha anat tornant benestant a força d’identificar un enemic creïble a qui dotar d’un poder que no té per acusar-lo de fer tot el que l’esquerra d’aquest país havia fet sempre sense que ningú li tossís al nas. I us ho puc perdonar tot, però l’avorrriment us el faré pagar a terminis.

Potser ja n’hi hauria prou de deixar que en nom de l’intel·lecte reformador ens esclafin el temps i les virtuts que encara tinguem, i les que tractem de cultivar, a còpia d’escriure coses infumables com si les velles destrals s’haguéssin enterrat mai i ara ens retornéssin només el seu eco, el seu eco purificat per la joventut i noms benpensants com “sentit crític”. Un día algú iniciarà la necessària missió de reconstruir la paraula “crítica” en aquest país, que per manca de gal·leries d’art, de finançament dels seus museus, de les necessitats biològiques de qui els gestionen i un excès d’academicisme tenim el país de la Mediterrània més cofoi de ser el centre del Mare Nostrum mentre la seva escena cultural malda per comparar-se amb res que li sigui reconeixible. I és que creure que perquè tenim el Barça de Messi i a Custo afegint la paraula Barcelona a la seva marca tenim prou art com per cultivar prou sentit de la crítica és anar al fons del pou de la nostra misèria.

El somni dels escrits de Roger Palà, Cristian Segura i demés és vestir-se de whistleblowers de la nit, de deepthroats de l’inconscient català destapant el Watergate, treballant en l’ambient de corbata bohèmia del vell Washington Post; somien que a Catalunya hi ha un Nixon a qui faran emprendre el camí de l’helicòpter, fent un últim adéu amb el braç de punt final i marxar besant el cel del districte federal per no retornar mai més de l’ostracisme. Això va morir fa molt temps i el millor periodisme d’investigació de la darrera dècada a Espanya el va fer el diari Marca quan va destapar el cop que havia donat Ramón Calderón en una assemblea del Reial Madrid. No ho va fer per amor a cap art, crítica o periodisme, sinó per encentar el camí que retornaria Florentino Pérez a la presidència del club. Fins aquí la moral.

Tampoc com a intel·lectuals els queda ja més marge. La primera feina del bon intel·lectual, de l’exigent, és simplificar les coses, no abaratir-les. Massa guerres i batalles veuen tots en les terútlies i articles dels uns i dels altres. Sembla que faci nosa que Catalunya estigui viva! El país sembla un grand prix on tothom es baralla per l’hegemonia. Així és com es dóna als comuns un espai que han construit sobre un castell de sorra, i així es fan les victimes d’algunes de les millors plomes del país perquè no escriuen sota el control d’algú que porti un nom que puguin llençar a la fères. La veritat és que aquestes plomes que posen sota sospita amb paraules com “alfa” o “alt-right” i lligant-les al trumpisme tenen molta més feina que seguir els deliris de les seves excavacions espirituals d’auto-consum. Els demòcrates ja han començat a reflexionar sobre com van perdre la Casa Blanca, i aniran apartant a tots els ressentits i a tots els nostàlgics que senten que els hi han robat el que era seu. Ells, en canvi, em recorden sempre que quan un president espanyol o el Rei d’Espanya venen a Barcelona a fer un discurs acaben parlant per a unes elits tan dòcils com en el fons són ells, i que per això viuen en un teatre que fan ells mateixos i que desfaran el dia que guanyin els seus. Cap votant mig de Podem de Santa Coloma de Gramenet pot entendre un borrall del que diu Jordi Ferrer.

A Catalunya no hi ha Nixon. A Catalunya no hi ha Ann Coulter, ni Charles Krauthammer, ni Peter Hitchens. A Catalunya no hi ha cap Michel Houellebecq ni s’hi ha vist en dècades res que s’assembli a Hunter S. Thompson. A Catalunya no hi ha intel·lectuals alfa, no hi ha extrema-dreta i no hi ha opinadors que es barallin creant espais tan diversos com per dir que hi ha una guerra entre tres-cents sectors que no existeixen, ni als diaris ni al Parlament. Catalunya és un país molt més transparent. Lo únic que li ha passat en els darrers deu anys és que ha estat prou forta per cultivar, gràcies a persones com Vicent Sanchis i a proses com la de Sostres i Vila, un seguit de ments i escriptors capaços de qüestionar un status-quo que el conservadorisme de dreta i esquerra havia cultivat amb passió per seguir-se guanyant el pa de les Castelles. Ho han fet aprofitant tots els diminuts espais de llibertat que els hi han donat, pagant-ne el preu. I que això no hagi trobat traducció política és pel mateix sistema de tap que ha propiciat que els nostres gal·leristes marxin a Madrid. Condemnar a qui hauries d’admirar, sobretot escrivint des d’on escrius, no pot ser gens saludable.

Perquè tampoc res no és nou. No sou víctimes de cap establishment. Voleu una Catalunya tancada en el molí ibèric, us heu carregat fins i tot el vostre propi cosmopolitisme! No el podeu recuperar citant textos en anglès, per això els rastres del carrinclonerisme són tan evidents. Quatre plomes i activistes de xarxes socials, blocs i diaris digitals us fan perdre l’elegància i el gust. D’aquí que la fraternitat suposable d’una República catalana dins d’una Espanya monàrquica avalada per un referèndum pactat amb l’Estat espanyol plenament plurinacional és el més absolut conservadorisme que l’esquerra ha donat en dècades. Començar amb la PAH i acabar portant obres d’estudiants de Belles Arts al Fossar i encarregant exposicions d’estàtues de Franco, al país de Jaume Plensa, Ferran Adrià, Enric Casasses, Perejaume, i, si m’estires, Miquel Barceló, és jugar amb idees i paraules fins dessagnar-les i el llenguatge es fa tan incomprensible que t’avoques a escriure piruetes mentals plenes de cites de llibres que t’ajuden a pensar que tu també estàs canviant el món.

Algú us ha de dir ja que no sou Christopher Hitchens. Algú us ha de dir ja que és això el que voleu ser.

A aquest pas que aneu em fareu enyorar la Iniciativa de Saura. Tenia moltes menys pretensions.

(Ara em fotré un altre café i acabaré el teu article.)

Image result for nixon

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s