Jacques Brel

En pocs dies que fa que l’he començat, i ara que no tinc ningú que se’l miri i em faci pensar en els ulls d’un altre mentre escric, aquest bloc s’ha convertit en el meu fetitxisme, à la Mas, i m’ha regalat estones de plaer amb l’escriptura que feia temps havia perdut en totes les coses que són miserables, de tan útils. Les coses que hi he avocat les duia dins feia temps, menys una o dues, que han estat meres reaccions a coses que han passat en el dia en que escrivia. Escric el que em ve de gust i tinc a un clic tot el que em doni la gana, i si bé és cert, com digué Oscar Wilde, que necessito jo també una audiència, també és cert que ara gaudeixo pensant en tot el que em regalaré escrivint, ara que ningú em llegeix igual que el dia que em llegeixi algú, i ves a saber si un dia em llegirà tothom.

He recuperat el plaer de teclejar. Fa molts i molts anys que no em cal mirar les tecles, teclejo així com surten les paraules d’algun indret del meu cap a mig camí dels nòmades i del post-human, indret que no cal que se’m reveli, que anirà arribant per sí mateix quan li toqui fer-se present. El rebré dient-li que li he tret tota la vida que tenia mentre punxava aquests butons, i que el regal que ens van fer en afegir teclats als ordinadors és el plaer de fer articles al ritme que els pensem. Imagina’t que ara t’estigués escrivint a mà i hagués de fer pausa entre idea i idea, mot i mot, perquè carai, ningú pot escriure tan ràpid com pensa, si un pensa més ràpid del que es mou una mà sobre el paper.

He fet articles. En algun moment començaré el dietari que fa temps que em ronda el cap com aquella tercera o quarta cervesa que vas endarrerint sabent com saps que la demanaràs i te la prendràs a la salut de la primera i la segona. Caurà més endavant alguna crítica, crítiques, que seran sempre atemporals d’obres ja fetes i no pas comentari ociós de l’últim La La Land o mite hollywoodià que se’ls hi passi pel cap als productors d’estudis cinc estrelles de Califòrnia. Però avui estic errant el tret, perquè jo venia a parlar de Brel. Del Grand Jacques.

Resulta que és imprescindible, de tant en tant al menys, però és molt saludable que passi sovint, parlar d’un en tercera persona aferrant-se a la obra d’algun altre artista, més gran i complet perquè viu en la pulsió de la seva obra, en la localització de la obra; i, al revés, és igual de saludable filtrar-se a sí mateix parlant d’un mateix quan en realitat s’està parlant d’un altre. Tot això que he escrit fins ara ja és meu i ja és de Brel alhora, sense matisos que valguin, i l’escolto mentre escric i només podria estar escrivint-vos així mentre l’escolto.

Se’l va endur el càncer que no havia fet 50 anys. Casos hauré conegut de basardes similars al meu entorn, algunes vegades negant-me converses de manera imperdonable que he hagut d’imaginar jo sol, i l’imagino a la illa que no recordo on va decidir anar a morir, deixant-ho tot quan sabia que la mort tenia ja la seva adreça, el seu nom a la llista de les urgències del misteri. Va decidir anar-se’n, a deixar que el negre-nit, el rera-nit l’atrapés envoltat de palmeres i boscos i mirant el mar que tant s’estimava. Bèlgica, la Bèlgica a la que va dedicar la cançó més bonica del món, Le plat pays, quedava lluny i no penso un segon que hi hagués pogut tornar sense tornar-se pàlid i sense color. Els colors són en aquesta veu que canta.

Recordo el primer cop que en vídeo vaig veure un enregistrament de fa molt temps de Le Port d’Amsterdam, cantada suposo que a París, però no sé on ni quan, perquè mai he tornat a trobar la mateixa versió. Similars, sí, aquella mai. M’astorava veure’l cantar, ser la cançó, no deixar-la passar ni un mílimetre més lluny del seu coll, aquell somriure d’alegria d’estar-la cantant. Rematava el canvi de temps amb un cop de colze en l’aire i el somriure es feia més ample, obrint les cordes vocals, arribant a un to més greu, mentre l’altra mà escombrava els cabells suats cap al costat. A sobre de cantar-la es pentinava, el Grand Jacques.

La veu li tremolava, les paraules brincaven, feien tombs, i en la continuïtat de la melodia s’esborrava la música, la lletra envaïa la sala, tothom escoltant callat, i els sons eren pura màgia. La màgia del petit puja i baixa del matís en rebeldia, que és l’únic matis del món, més alt que una literatura nova que refés l’home des de la punta d’un estel. I pujava, pujava, pujava i seguia pujant, in crescendo per portar la cançó a una conclusió lògica havent primer desterrat tota la lògica, que ja no hi era enlloc. I els crits finals “Dans le port d’Amsterdam! Dans le port d’Amsterdam!” mentre la música feia via cap al backstage, morint al cap de pocs segons i el públic, tothom un punt afeblit per la magnificència del gegant, aplaudia perquè no tenia res més a fer. Res més a afegir. Res més a donar que unes mans agitades en l’exactitud i la perfecció d’un artista del cos tot nu.

S’havien vestit tots amb corbates i preciosos vestits de gala parisenca. I Brel els cantava sobre els burgesos, i les meuques d’Amsterdam a qui els mariners roben el sexe amb diners per després plorar davant la lluna, ambaixadora sense títol de la més cruel solitud. La que és perfecta de forma perquè no en té cap ni en vol una. Vestits de gala, feien de Brel l’amic de totes les distàncies.

D’aleshores ençà hem crescut una mica. Ja no m’astora, Brel. Li he fet un altre homenatge del que no parlo aquí per valentia.

Ara sóc ell.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s