Calaix

L’art for art’s sake és la única filosofia de l’art que val la pena entendre. La mimesi i l’art com a teràpia s’acaben on comença la Natura. El triomf de l’art és visible en tota aquella gent que experimenta la Natura com un fet estètic. L’art és el triomf de l’estètica, i l’estètica és el que fa suportable el govern de la matemàtica. La Natura té un sol avantatge, una sola utilitat. És una lògica. Totes, absolutament totes les lògiques són tristes. La tristesa és útil i només l’estat transitori de tot, que és part de la lògica, la fa suportable. El buit, el sentit del buit, és una forma de romanticisme.

Escric això perquè no penso que escriure curi. Que cap art curi. Escric mentre la veig caminar lentíssimament, aguantant-se malament, no sé dir ni explicar-me què està buscant. Si té gana, si es mou per instint, si lluita. Només sé que marxa. Quan el veterinari va dir que el seu caminar enmalaltit era neurològic alguna cosa se’m va encendre al cap. No puc curar-li res que sigui neurològic. Més encara, quan avui m’ha dit que estava segur que tenia un tumor als pits, i jo l’havia anat a veure perquè no m’agradava com respirava, m’ha parlat del que parlen tots els metges quan s’esmenta un tumor. Joan Massagué va descobrir a Nova York la causa de la metàstasi del càncer. El que no ha descobert encara és com es cura.

És possible, doctor, que el problema neurològic sigui senyal de metàstasi? Ja no em calia preguntar més. Als setze anys saps que un gos està marxant, però els acceleradors dels comiats no tenen cap gràcia.

La reunió era un món de tendresa humana. No hi havia cares greus, hi havia concentració. S’ha fet una radiografia, hem tornat a la sala, hem decidit uns medicaments per buidar el líquid del pulmó que li fa respirar d’aquesta manera, i en acabat l’he agafat en braços i hem fet camí cap a casa.

Mentre tornàvem he recordat haver llegit un article, fa anys, d’algú que no encertava a dir qui era, a El País, sobre la mort de la seva gossa. No recordava l’article, recordava el final: “Esta es mi historia de amor. Se la regalo.” He arribat a casa i l’he buscat. El va escriure Julio Llamazares. És impossible que jo el llegís quan va sortir, que segons veig va ser el 1993. Jo no llegia res el 1993, i molt menys El País.

Així que no sé com vaig llegir aquest article tan breu. Llamazares explica coses que tothom que tingui gos sap i ha viscut, o molts de nosaltres, i els que s’enfoten dels que estimem els nostres gossos, bé, són gent com qualsevol altra. El millor que té l’article és quan et diu que era el seu calaix de la tristesa. No, ell no diu això, ho estic dient jo. Recorda que se li retreia sempre que les seves novel·les eren molt dures, que no hi havia històries d’amor, d’aquí la frase final. Me’l imagino, sense saber qui és, fent el que descriu, passejant per un Madrid d’arbres i vagabunds, de bars i llocs d’escriptura, lectura, contemplació, amb la Bruna al costat.

Vivim tots al costat de coses que passem per alt, amb els consabuts vicis de la costum i la rutina. Conec més d’un que no pensaria gaire res de l’article de Llamazares. Jo tinc la costum, entre d’altres, de llegir els articles d’alguns escriptors d’aquest país que m’agraden, gent que donem per descomptada, com alguna vegada he fet jo amb la Nayra. A mesura que els seus registres es van fent més amples, el costum esdevé conversa.

L’Enric Vila és un d’aquests escriptors. N’hi ha més. L’article que escriu avui, per exemple, és fabulós; allibera molt més del que confón, i només la manera com s’ha ficat a dins de la meva tristesa sense tenir-hi res a veure requereix elogi. Així les persones, com els països. No puc deixar de pensar que algunes persones d’aquest país nostre s’han anat convertint, mentre s’alliberen espais d’imaginació, en vehícles transmissors i en llocs de repós. Hi ha gent que els va a buscar, els hi explica coses, sense més preludi que un “ja ens coneixem”, que ningú no sap d’on surt i que la persona en qüestió té més o menys encert a l’hora d’encuriosir-se per estirar el fil. Es van creant imatges més o menys panoràmiques. El surrealisme que menciona és perfecte. És una gran notícia.

Ens posen al centre, per la vida, el que els metges posen al centre per la mort. Utilitzem persones, indrets i coses com calaixos per guardar-hi la roba que necessitem, fent d’ells guardians de la nostra tristesa, i els convertim en portaveus de coses que, si ningú les posés juntes, li negarien a la vida de la comunitat la seva intensitat més fonda. Aquest país té una relació poc enginyosa amb la seva pròpia fondària, i no cal explicar més perquè. És en aquests calaixos on les coses viuen, i les obsessions es protegeixen del no-res que veiem en nosaltres mateixos i del que a voltes fugim incessantment, encara que no hi hagi cap necessitat. De fet, aquests indrets, aquestes coses i persones només tenen la virtut de no estar fugint. O de no estar fugint tan ràpidament.

Si un no fuig de les coses, com li passa al Vila i a altres, acaba ell mateix per trobar que tota la força que donen a la panoràmica és, al mateix temps, la seva pròpia forma de fer-se un calaix per a les seves pròpies tristeses. Ens anem retrobant els uns als altres, com en el fons diu ell. Ara mateix, el que Catalunya representa per a alguns dels nostres escriptors, és el que la Nayra representa per a mi. Ella és també un calaix meu on hi tinc guardades coses que hauré de saber on guardar a partir d’ara. Ens anem retrobant en coses que no es toquen, i encara ens queda el plaer d’anar descobrint que els nostres calaixos són la vida de tots. Després podrem entreveure el que, de tot això, se’n pot arribar a fer. Per això és que tornant cap a casa he retrobat l’article de Llamazares.

Que ningú no dubti mai que és en aquests calaixos, que són molt més fàcils de trobar del que l’escriptura banal i barata voldria suposar per fer-se un nom, on l’amor és incorruptible, on la incondicionalitat té una oportunitat, i que qui no tingui un calaix de tristesa a la seva vida no tindrà mai un moment de joia veritable.

Només els que poden anar fins al fons de la Natura poden rejovenir-se amb l’art. Només els que poden plorar de valent poden riure i viure plenament, i ser, com deia Pessoa, sencers.

De moment, la Nayra encara és aquí.

6a00d8341c192953ef01bb0798480c970d-600wi

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s