Del Barça, la veritat

Que Guardiola ens va ensenyar a guanyar a nosaltres com Cruyff li havia ensenyat a ell és una forma insuficient d’entendre el llegat del Pep. El Pep també ens va ensenyar a perdre. En un club com el Barça, que si no representa lo extraordinari no representa gaire més que un equip de futbol, que és aquella reivindicació sense gust a res que fa l’Espanyol, la derrota és tan important com la victòria. El 2012 el Barça de Guardiola va quedar eliminat de semifinals de la Lliga de Campions, amb un gol de Torres al descompte, quan l’equip sencer continuava el setge sobre la porteria del Chelsea. La gent es va posar dreta, cantava “ser del Barça és el millor que hi ha.” El Barça perdia havent fet dos grans partits de futbol europeu, després de fallar un penal, tirar la pilota al pal tres cops, després que el Chelsea marqués un gol que hauria sortit bé un cop de cada deu, després d’anar guanyant 2-0. Els gols d’aquell Barça recorden la plasticitat del millor equip de la història. La jugada que acaba amb l’1-0 de Busquets, exacta i intensa, i la definició subtil, prodigiosa d’Iniesta en el 2-0.

Ahir la gent va acomiadar els jugadors amb un homenatge que no mereixien. Els que volen córre a salvar-se de la crema que estan organitzant ells mateixos diran que l’equip va jugar bé, o que la culpa és de la primera meitat del partit d’anada. He arribat a sentir que amb un arbitratge com el que va tenir el Madrid contra el Bayern encara hauriem guanyat. A l’altre costat, on hi ha molta més llum, estaran aquells que s’han quedat molt menys desmoralitzats per la derrota que ells. Són els que menys han patit per la derrota d’avui. Són els que poden allargar el fil d’aquesta nit fins a la victòria de Joan Laporta l’any 2003.

Passarà el temps, com sempre, i Catalunya, si no hi posem remei, seguirá sent en els moments importants un país de caricatures i de caricaturistes. Joan Laporta, que va haver de sentir que havia deixat pèrdues a un club al que va donar la glòria retornant-li el llegat d’un home genial, és una de les tres figures més importants de la història del club. No és més important que Cruyff, ningú no ho és, però sí és més important, per exemple, que Guardiola o Gamper. A Guardiola el va posar ell i Gamper va fundar un club de futbol, cosa molt lloable, però els clubs, com totes les demés institucions, tenen sentit quan volen dir alguna cosa. Poden significar simplement una alegria de practicar un esport, és perfectament magnífic, poden voler dir molt més. Però els clubs grans, els que ens roben temps de la nostra vida per seguir-los, són els que volen dir moltes coses.

És cert que ja no cal que el Barça jugui a Catalunya el paper que havia tingut durant la dictadura de Franco, o en tots els altres temps en què Catalunya necessitava il·lusions que no es podia permetre per altres llocs. No cal que el Barça faci de país. Però sí cal que el Barça, que és d’un país, sigui país escollint com.

Aquesta nit el Barça ha jugat a futbol bé, d’una manera reconeixible. No en tot, només de tres-quarts de camp cap abaix. Hi ha tant simbolisme en aquest 0-0 que no acabariem. El Barça tirarà per terra la temporada perquè no ha tingut futbol de tres-quarts de camp cap a la seva porteria, salvant-se de tres-quarts cap endavant amb Messi, Neymar i Suárez. Avui ha estat al revés. La paradoxa pot semblar que digui que el que importa és el trident, no el que passa al mig del camp o en defensa, sortir jugant d’una forma o d’una altra. Per això el dia que els tres davanters no marquen, no es marca. Però la paradoxa veritable, la que veuran els de l’altra banda, és la contrària. Si el Barça hagués tingut el futbol que ha tingut avui de tres-quarts cap abaix, seria líder a la lliga i estaria a semifinals de Champions. A l’altra banda hi ha més llum.

Joan Laporta va arribar el 2003 i va escombrar un règim. Un règim totalment en l’essència de l’esperit de la Transició. Un règim que deia que “feia país” mentre personificava el provincianisme català, com aquells edificis de Nuñez i Navarro, lletjos com oficines militars, que són allà, al Passeig de Gràcia, ben a prop de La Pedrera i la Casa Batlló. El país de Gaudí, Puig i Cadafalch, Bofill, Miralles, Bohigas, tants d’altres, tenia a la presidència del Barça un home que construia edificis com si no existís l’arquitectura. Era el “fer país” dels homes de negre que tant s’empassaren el franquisme com es van apuntar al pseudo-catalanisme quan va guanyar Pujol.

Laporta va escombrar aquella caricatura de país. Mai el Barça va ser més catalanista, mai el Barça va ser més universal. De fet, no era gens catalanista. Era català. Un català, pel fet de ser-ho, ja és d’aquí, ja és ciutadà d’aquest món, ja forma part de la humanitat. Alguns vesteixen la seva catalanitat com si els haguéssin lligat a un pal; Laporta la vestia amb tota la normalitat que se li deu. Com va dir una vegada Salvador Sostres, sense èpica, fins i tot sense passió. El Barça es va estendre per tot el món, perquè tenia la dimensió, sent català. Res més que català.

Només li va caldre rehabilitar un home genial. Un home que havia embellit el futbol, embellit la vida dels barcelonins que el veien passejar per la Rambla en els temps del No-Do, un home que feia de Beatle del futbol perquè no tenia res a envejar als Beatles. Un artista, un home de frases d’incorruptible geni: “Si tu tens la pilota, l’altre no la té”. L’Antoni Bassas l’entrevistà una nit i sortí aquesta frase, i en Bassas feia com si fos tot tan obvi que un català no hi sap veure més que la literalitat de l’absurd. “Sí, sí”, deia Johan, “encara és així. Encara es juga només amb una pilota.” I vinga a riure. La meva anècdota preferida diu que, havent de jugar contra un equip que no recordo i tenint el Charly dient-li que el davanter rival es desmarcava tant i tant bé, l’home genial va sentenciar: “Si es desmarca tant bé, no el marcarà ningú.”

A aquest home genial, el constructor d’edificis horribles el va engegar regalant-li a Catalunya la seva roda de premsa més imprescindible. País de caricatures i de caricaturistes, Núñez va ser totes dues coses per fer-se un auto-homenatge de llegat  i encara avui no sap lo preciós que és que de tant en tant poguem tornar a veure’l despatxant Cruyff com un senyor que, bàsicament, promociona bancs andorrans mentre li prepara la carrera al fill. No voleu transparència? Doncs aquí la teniu. Catalunya despullada.

Guardiola va ser la culminació d’una feina de desmuntatge, de passar l’escombra, de revifar una Catalunya que us entesteu a deixar que us la rebaixin fins al fang i les engrunes, i si va ser tan bonic, tot allò, és perquè Guardiola era als entrenadors de futbol el que Joan Laporta havia sigut als presidents del Barça. El recordo en aquell “Barça confidencial” entrant a un Camp Nou buit per la llotja acompanyat de quatre directius i cridant, com un nen amb sabates noves “Visca el Barça, i Visca Catalunya!”. Estava content, el Jan, perquè estava a l’hora correcte al lloc correcte i s’ho havia fet guanyant-li les eleccions a Lluís Bassat, que arribava amb Salvador Alemany i Miquel Roca, en una candidatura que feia tuf a nou règim.

Aquelles eleccions li van retornar el Barça a Catalunya. Van apartar el club de l’establishment i les seves obligacions de sopar de duro i van crear un espai a l’entorn del Barça on el millor que té el país va poder fer-se lloc, anar respirant, fins trobar que mai havia sigut més fàcil vendre el club als xinesos i als àrabs. Quan un dia, així fent-se el conqueridor, Sandro Rosell va dir que hi havia al món 300 milions de barcelonistes bé que va callar que els darrers 250 milions els havia fet Joan Laporta. Després el va dur als tribunals reclamant-li diners.

Guardiola va ser el resultat de tot allò. Res ho resumeix tot, també l’eliminació d’aquesta nit, millor que la primera trobada del Pep amb el seus jugadors. Guardiola va dir al seu equip que a partir d’aquell moment sortiria jugant sempre des del darrera. El futbol començaria pel porter sempre i sempre volia dir que no hi hauria excepcions. En un meravellós homenatge a la lògica cruyffista, els hi va explicar amb tota la simplicitat del món: “Com que sortireu sempre jugant del darrera, si apreneu a fer-ho bé, guanyareu. Si no, us en fotran sis a cada partit.” Allà s’acabaven les opcions. Allà començà la glòria. La gran obra culminant del llegat de Guardiola és l’1-3 al Bernabéu de 2012, quan després de regalar un gol al Madrid per voler sortir jugant des del darrera, l’equip insisteix a sortir tocant jugant des de Valdés. Remunta el partit i es menja Mourinho, amb gol final de Cesc Fàbregas.

Quan Luis Enrique, un d’aquests mesos, deia que la possessió li era igual, i després havies de veure com l’equip que millor es defensava amb la pilota, millor atacava en estàtic i millor sortia jugant des de la seva pròpia porteria ja no sabia fer cap de les tres coses, i es donava sense remei a la fe pseudo-creient de Messi, Neymar i Suárez, no calia que afegís res més. No calia ni seguir mirant. La davallada era qüestió de temps i deixa una decadència que posa a una junta directiva neo-nuñista en la tesitura de no fer-se caricatura, ni seguir caricaturitzant el llegat dels altres, per refer el que s’ha perdut.

Si ja va ser escandalós com Sandro Rosell va provar d’afusellar els mites lligats a Johan Cruyff, provant de substituir en l’imaginari col·lectiu a Cruyff per Rexach, a Guardiola per Tito Vilanova i a Messi per Neymar; si ja va ser escandalós que portéssin Laporta als tribunals i es venguéssin la samarreta a Qatar; si ja va ser escandalós que no entenguéssin res; ara seria més escandalós encara, però em temo que també més primari i probable, que es convertíssin en la caricatura de sí mateixos. Que busquéssin mitges paraules. O que es féssin els morts. Que diguéssin, encara que només fos amb gestos i sense paraules, que això ha passat perquè Luis Enrique no en sabia més. Que Andrés Iniesta s’ha fet gran. Que Messi té 30 anys.

Jo el que vull saber és què els va impressionar tant d’Ariedo Braida. El seu currículum? El seu posat d’italià impecable? Les olleres de sol? Què?

Arribats aquí, d’optimistes n’hi ha totes bandes i l’alegria i tot el que s’hi assembli em semblen formidables sempre. Però em temo que abans de tornar a veure un Barça que ens regali moments de joia col·lectiva que valgui la pena de guardar al cor i a l’ànima, haurem d’aprendre del final de Joan Laporta. A Laporta el va anar a caçar el Grup Godó, per terra, mar i aire, i d’un pèl va anar que no se’l carreguéssin el 2008. Però si el caricaturista en cap de Catalunya va reduir Laporta a una caricatura, el Jan s’hi va trobar comodíssim. Les bajanades que va fer més tard amb Democràcia Catalana van començar allà, acceptant la seva pròpia caricatura i convertint-se en un més dels seus molts caricaturitzadors. Al mateix discurs que el Mundo Deportivo va utilitzar per fer una portada criminal amb el titular “Al loro”, Laporta va dir que Mourinho i Benítez eren grans entrenadors, “però no entrenaran el Barça”. Tres mesos després arribava Guardiola. El Jan, ras i curt, va deixar de lluitar. Va deixar de defensar aquell racó del nostre mal viure col·lectiu del que la llum surt més viva, més intensa, més radiant i creativa.

Se’n va anar a llogar iots a l’estiu i a posar-se cec de xampany.  Llavors sí l’hauriem hagut d’anar a caçar. Quan es va presentar el 2015 ja no era ell. Però no ho vam fer, no el vam anar a despertar, i la rèplica absurda que han anat donant-nos primer Rosell i després Bartomeu s’ha quedat sense oposició.

La nostra veritable penitència és que Santi Nolla continua dormint molt tranquil.

Bé, no. Si hi ha referèndum al setembre empassarà saliva i resarà el rosari. És la caricatura que falta.

2014-01-23_RP_ROSELL__017.v1390509120

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s