Bon cop d’Estat

Deia fa uns dies Alejandro Fernández, que és el portaveu del PP al Parlament, que una DUI no és “ni democracia ni revolución de las sonrisas, es un golpe de Estado.” Afegia que els cops d’Estat només els plantejen aquells que han perdut la raó, la majoria i el suport social, perquè no l’han tingut mai. Ai, les paraules. Ai, la poètica. El mirall de La Blancaneu s’ha fet màgic i ja s’hi reconeix tothom. No estic segur que Freud no tingués algun parent català que li fes passar la idea de l’inconscient amb un lleuger xiuxiueig a l’orella, i en qualsevol cas la hipòtesi caldria estudiar-la.

Donaria per un conte de Calders. Els contes que Calders va escriure a l’exili han trobat una imaginativa manera de no parlar-ne. Una manera de ser-ho. Ni rastre del patiment amb el que escriu Gaziel. Els contes de Calders en la Catalunya d’avui serveixen per passar el temps, amb lo savi que és passar el temps senzillament passant-lo, sense cap més raó que “l’art de continuer”, com posa a la porta d’un centre de disseny al costat de casa.

Els contes de Calders són una meravellosa forma de ser català i literat alhora. Arribarà el dia que els escriptors en català s’ho passaran realment bé escrivint i haurem guanyat, perquè es parlaran amb la literatura no com una entelèquia metafísica, sinó per parlar-se amb ells mateixos, i podran arribar al fons del que escriuen. La literatura és una entelèquia metafísica, però cal vestir-se de persona per practicar-la amb joventut i elegància. A Catalunya encara falta una mica més d’alegria.

Recordo haver llegit alguna notícia sobre la publicació del llibre Soumission de Michel Houellebecq. Com que aixecava tanta polseguera i polèmica a França, i en canvi s’aplaudia fora, en un acte promocional va dir dues coses molt saludables. “D’abord, Soumission n’est pas un livre islamophobe. Ensuite, on a le droit d’écrire un livre islamophobe.” El dret d’escriure un llibre islamòfob és un dret inherent a la obligació de ser artista. Com un llibre catalanòfob. Com un llibre anti-cristià. També un llibre que digui que Hitler era bona persona, com aquest historiador anglès el nom del qual he oblidat completament, que trobava un gran consol en el fet que el dictador, després d’afusellar jueus, s’endinsés a la banyera i en sortís dient que es trobava “nèt com un nen”. Hitler tenia sentiments.

El gran drama de l’Europa de la Segona Guerra Mundial va començar amb l’escriptura del Main Kampf. Jo no he llegit el Main Kampf, i potser Terenci Moix tenia raó quan li van preguntar quin llibre cremaria i va dir que aquest. Potser sí, potser no. Jo el que sé és que el Main Kampf és un llibre mal escrit, carent de valor, que llegir-lo no té el més mínim interès i que rebroti de popularitat a Europa, com he llegit en algun lloc, és, abans que res, el rebrot del mal gust, que sempre és pitjor que qualsevol idea. La Segona Guerra Mundial va ser la forma en que Hitler va sotmetre a la befa del món el llibre que havia escrit a la presó. El llibre és tan dolent que va haver de posar un exèrcit a defensar-lo i declarar-li la guerra al món.

La primera vegada que vaig veure a casa un exemplar de l’Art de la Guerra de Sun Tzu vaig preguntar què era. No recordo la resposta exacte, però sí recordo l’elevació a categoria dient-me que era un llibre sobre la guerra molt influent que utilitzaven “fins i tot” els grans executius d’empresa. A la pel·lícula Patton, el general, en la seva campanya a l’Àfrica del Nord contra Rommel surt mirant per un prismàtic la formació de les tropes nazis que arriben i crida: “Ha! Sabia per on vindries! He llegit el teu llibre!”

Jo no sé quin llibre tenien a la tauleta de nit Bernard Madoff, Rodrigo Rato o Al Capone, però sí sé que Thomas Edison, Steve Jobs i Larry Page no hi tenien l’Art de la Guerra. Jo no sé quin llibre d’estratègia militar va escriure Erwin Rommel, però si per aquest llibre Patton va poder derrotar-lo a l’Àfrica és que el llibre és un absolut desastre que confirma que els nazis necessitaven Goebbels perquè escrivien amb els peus.

Alliberar Catalunya llegint Sun Tzu seria com derribar un mur tirant-li boles de neu. Governar un país amb El Príncep de Maquiavel és com anar-te’n a navegar pel mar tranquil per vestir les botes més cares del Decathlon. Que bé va resumir el món Oscar Wilde quan va dir: “History does not repeat itself. Historians repeat themselves.”

La meva frase preferida de Sun Tzu diu: “La guerra es guanya als temples abans que comenci la batalla.” És una frase perfecta, forma perfecta d’una llum que només pot sortir de la imperfecció, fons d’una ànima que ha estat tèrbola, que s’ha equivocat, que ha viscut derrotes, que s’ha enfrontat al buit de la humanitat i, en el terreny que l’ha inspirat, i del qual n’ha tret la vida, vice and virtue, com tothom, ha retornat amb plasticitat un mot alliberat del caos. Ha fet de forma completa la feina de l’univers, passar del caos al cosmos. “A dream of form in days of thought.” A ESADE el món és més complexe, però no té gust a humanitat. La humanitat en cosmologia és ser l’estudi de la simplicitat, i la simplicitat és el que és evident en ell mateix, primera virtut de tot estil. Després de llegir aquesta frase de Sun Tzu hagués pogut córre a buscar-ne una biografia, però hagués sigut del tot sobrer. Ja m’era igual qui fos Sun Tzu.

Alejandro Fernández és portaveu parlamentari perquè és del Partit Popular i pot dir-nos que una DUI és un cop d’Estat de qui ha perdut la raó i la majoria perquè defensa el llegat de qui ha anat fent cops d’Estat perquè havia perdut la raó i la majoria. Les paraules dels portaveus parlamentaris són art fallit quasi sempre, com de fet quasi tota la política, però els portaveus parlamentaris del PP tenen, algun cop, la vitalitat de ser bons actors. Les paraules de Fernández no tenen res a veure amb Sun Tzu perquè amaguen una llum amb obscurantisme, ens porten el caos allà on hi hauria d’haver cosmos. Són paraules de persona a qui la vida li és igual, el que li importa és el que l’obsessiona. I la primera vida que li és igual és la seva. Per això d’ell algú en preguntarà la biografia. És així de dur no ser un artista.

A mi la DUI no em fa cap por. Celebro que Oriol Junqueras la posi sobre la taula, i fins i tot els millors pensadors d’aquest país demostren que tot mortal s’equivoca. L’objectiu de l’independentisme no pot ser mai demostrar que Catalunya és un país ocupat, cosa que fa que el teu rival sigui un petitíssim Alejandro Fernández de torn, sinó afirmar la valentia que els ha dut a desterrar del seu pensament el provincianisme impostat, les frases sense gust a res, els edificis de color gris que vam haver de netejar per fer uns Jocs Olímpics, les estructures banalitzadores i idiotitzadores que porten aquest país a maltractar-se a sí mateix començant per perdre els mots.

Perquè la seva obra encara és incompleta, i per això no som encara lliures, el referèndum que amb tant talent i intel·ligència van posar al centre de la política catalana encara no té data ni campanya, sinó compromisos amb compromisos, promeses de prometre i debats sobre qui ha de signar què i d’on han de sortir les urnes. En la confusió, alguns arriben a escriure frases que un no pot arribar a entendre sense adonar-se’n abans del desgast que patim tots plegats i de lo alerta que cal estar en aquest país. Dir que Girona s’ha convertit en un repositori ètnic és donar la raó a la banalitat del PP.

Si els millors que tenim, molt millors que jo, s’adonéssin de com han canviat el paisatge de les coses rehabilitant paraules, fent brillar llums on hi havia el negre de la nit; si s’adonéssin que tot el que separa Catalunya de Catalunya és vestir-se amb tota la tranquilitat del món i protegir-se per l’admiració; si veiéssin que la grandesa no és de Catalunya ni de cap lloc concret, sinó que és un ésser abstracte i universal a qui pots donar forma sense por, agafant d’ell el que et convingui i deixant-ne fora el que et corromp, i que per tant les revolucions són molt més el símbol d’un fracàs que la victòria d’una idea; llavors no dubtarien un segón a donar el seu talent per escriure una declaració al món que, en ser llegida, l’admirés tothom. Perquè que l’admiri tothom depén d’ells, no de qui ens governa, i és en l’admiració on rau la veritable pau i és en l’admiració on no hi tens mai res a perdre.

Una Catalunya independent no cantarà Els Segadors, cantarà el Cant de la Senyera i serà l’himne més preciós que s’escoltarà a la Eurocopa. Això debatia amb un amic fa un temps, que em deia com n’era d’inspiradora la força de La Marsellesa, que és, diu, l’afirmació de la llibertat de tothom i no només l’afalac a una bandera.

Vaig respondre-li cantant:

“And the rockets’ red glare
The bombs bursting in air
Gave proof through the night
That our flag was still there.”

L’himne de tretze ex-colònies britàniques d’Amèrica no li sembla prou simbòlic.

declaration_of_independence

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s