Mi contra jo

La mort és millor que moltes coses. És precisa, exacta i només molesta un cop. Quan molesta ho fa de forma infal·lible. No especula, sentencia, esborra. Cap artista pot fer-li ombra; l’art és lo únic que la corromp, que la traeix, que la mira als ulls. Però morir és la única cosa que tot ésser viu és capaç de fer. La mort arriba i se’n va. No enganya a ningú. És la sinceritat de la mort, i no les nits de tragèdia, que la fa insuperable. És ella que delimita les vides per fer-les individuals; en un món etern no hi hauria individus, amagat quedaria el miracle del temps, la obra mestra de la humanitat. El record traeix molt més, el record empaita molt més, el record és molt més cruel.

La mort és com Javier Bardem va dir una vegada que era la boxa: “No hi ha mai un cop de més.” Bardem deia que li agradava la boxa, i a mi, que no m’ha agradat mai per penosa tradició familiar, em sembla tan intel·lectual com la mort. Un cop, només un. No et persegueix quan s’ha acabat. No es recrea en l’insult. No bada. No aixafa res. Arriba, passa, això és tot.

Quan a un se li acaba la mesquinesa de voler tenir la vida que es pensa que el món li deu, com si no li hagués donat ja, pot retre homenatge a l’expressionisme d’aquesta valentia de la Natura. La Natura és dictatorial, t’encongeix l’estòmac quan ja no li ets útil, l’envelliment és una tirania, la malaltia la condemna no escrita d’un govern que no admet la democràcia. És la mort el que l’art intenta vulnerar, no la vida. És la mort que l’artista mira amb devoció, no la vida. Recordo molt bé el moment en que em faig fer conscient de la precisió amb la que escrivia Oscar Wilde. Després va arribar l’admiració, però primer vaig tenir por.

Cada funeral és un homenatge a l’exactitud d’una obra perfecta. Conec molta gent a qui fan por els funerals. Però el funeral és sempre un ritual imperfecte. Por fa el cop sense fisures, el punyal que no té pàtria, la bellesa sense fi, gairebé imperceptible. Por fa la única obra més enllà de la ciència, por fa la obra que l’esteticisme no ha pogut donar mai, que el surrealisme només ha pogut intuir, que el cubisme ha buscat sense remei, el conceptualisme sense excepció, el pop amb genial despreci, l’art abstracte amb admiració desesperada. El minimalisme és un cant a la mort.

Por fa que la seva exactitud sigui un abús de la imprefecció de tots nosaltres. Susan Sontag va dir que la veritat era l’equilibri. Por fa la brutalitat d’aquesta sentència. Imperfecció, jo puc parlar de la meva. Moltes coses m’han molestat en els temps que ha viscut amb mi, que han estat setze, la seva mort em molesta ara, però ho farà només un cop. Hauria de venerar aquesta senyora vestida de negre com venera la vida l’escena de Ingmar Bergman a The Seventh Seal. La seva mort em molesta com no em podria molestar res més, com em pot remoure cap moment de joia. L’eleva, la joia, fins allà on la joia ni tant sols es mereix.  És la gran discrepant, ella, sotmet la vida a buscar-se més i més perfectament. La mort és insultantment pura. La mort és el carpe diem cada cop que es fa present. Només coneixem la precisió de l’instant per l’instant en que la mort colpeja.

Em molesta molt més el sentimentalisme que l’envolta. Fer-se una cuirassa amb les llàgrimes, prostituir la tristesa. No, tot això s’ha de viure cap endins, com tot el que es viu de veritat. No cal fer-me companyia, no estic sol. Veig arribar el cop i el veig en tota la seva magnitud i un cop l’hem polit traient-li el patiment sé que davant d’aquesta obra no hauria d’empetitir-me deixant anar una llàgrima de més, una esbufec de més, perdre l’aire un cop de més. Hauria de ser com ella.

Les cartes són sobre la taula. Ningú les posa més tranquilament i reposada que la mort. Sóc jo que posposa l’arribada de l’obra final de totes les obres. L’exhibició última de l’estil sense errors. Ja no és ella que batalla, ella ja ha marxat. Sóc jo contra mi. Je est un autre, va dir Rimbaud, assemblant-se tant a la mort, i jo provo de semblar-m’hi i em costa. Em costa deixar-la anar. La redueixo al seu cos i així ho redueixo tot a una penombra.

Per dur-la a la consulta on el Joan la dormirà m’haig de vèncer a mi. Ja no és cosa de ningú més. Sóc jo que estic entorpint la obra. Entorpint la meva obra. Abaratint-me.

Créixer és mesurar-se en les pròpies llàgrimes i créixer per sobre. No puc ser tan terrenal de no veure la mare que cuida la criatura de mesos que porta enganxada al pit, al costat de la finestra de la casa que tinc al davant. Els veins, a l’altra banda, esperen el primer fill.

Cast a cold eye
On life, on death.
Horseman, pass by.

La por és sempre un error i l’únic que no el comet mai és l’artista. Els cosmòlegs en diuen cosmos, però no arribaran mai a la tomba de Jack Lemmon.

jacklemon

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s