Tu no ets liberal

Jo tampoc, però no me’n reclamo. El liberalisme és detestar la llibertat com el geni que és a canvi de poder-la fer accessible a tothom per la teoria. Però m’és igual, el que compta és trobar la raó de tanta tendència dels que es diuen liberals a afegir-hi el cognom conservador al darrera. Com si liberal fos una paraula bruta o Hayek hagués escrit pels coloms de la Rambla.

Hayek certament escrivia pensant en els coloms de La Rambla, com Dylan quan digué: “Are the birds free from the chains of the skyway?” El que vols dir quan dius liberal és que el meu victimisme entorpeix el teu avenç cap a les alçades piramidals. És el Reial Madrid dient que l’estil és guanyar i el món rient-se de tu sense que el sentis. Hi ha gent que es pensa que el món s’acabarà i el Madrid seguirà presentant-se cada diumenge a Chamartín. Guanyant, però guanyant què? A la vida no se surt a guanyar, se surt a jugar bé. Els embellidors són els reis del món, no els buròcrates de l’ànima.

Acabes dient-te liberal-conservador. Ser conservador és l’antítesi perfecta de la humanitat, aquella que, com deia Bukowski, “you never had it in the first place”, però fas com si en el rasclet que passes per la vida tranquila de gent sense pretensions hi veiéssis la cura d’aquells que no es poden guarir amb ambició del mal insoportable que els ha fet Vladimir Lenin. El talent va fer caure la Unió Soviètica, no l’economia de mercat.

L’Enric Vila va dir que ser liberal era “no ser víctima”. No existeix major victimisme que el conservadorisme. Deixem les coses terrenals sobre la terra: el conservadorisme és la por d’estar equivocat; el progressisme és l’esperança d’estar equivocat. Al mig, hi ha una certa gent que intenta mantenir-se dreta fent d’un ideal una cosa per a tothom, traient la pols als llibres i reclamant-se de la tradició intel·lectual dels crítics de la Revolució francesa, enaltint l’evolucionisme, rebutjant l’historicisme, estructurant-lo normativament.

L’equilibri és impossible. Acaben dient que el teu amor, la teva felicitat i el plaer de conversar són “els teus interessos”, i que no els hi importen un ral. El que importa és la propietat privada, la defensa nacional, combatre el jihadisme, que el mèrit pagui, que el risc sigui motiu, mesurar un país per la qualitat dels seus empresaris. Qualitat, mèrit, propietat, defensa. L’equilibri és impossible, acabes donant la raó a Robespierre, sent menys articulat que la dinastia dels Lluïsos.

La llibertat no és cap evolució. L’individualisme, sí. Però l’individualisme porta a la llibertat com els camins porten a Roma. La llegenda té un principi, un imperi i un final. Individual es pot ser tancat en una gàbia, la performance pot dur-te a la moral, o al catolicisme, i li pots acabar desitjant al veï que tingui una llarga vida de feina i pensió.

Tu el que vols és ordre. Vols llei, the rule of law, bancs protegits, empreses influents; vols un món institucional i un llenguatge podrit que faci brillar la prosa menys atàvica; vols una Castella o una Anglaterra que o bé et facin d’escut, o bé d’excusa o et deixin que els hi robis l’èxit per acostar-t’hi poc a poc demanant-los-hi que et permetin beure de la font de la història. Tu vols l’arquitectura perquè tens por de ser un nòmada; vols l’art perquè necessites Déu; vols concretar, encara que sigui dient que et compraràs un tanc si no trobes taxis, perquè l’ésser abstracte que dus a dins et molesta, podria ser un símbol i hauries dedicat la teva vida a conservar el no res.

Si fóssis liberal tant se’t fotria anar a sopar al Via Veneto com menjar-te un troç de pizza a la Vienale del carrer Verdi esperant a veure alguna pel·lícula del festival de Cannes. Si fóssis liberal et semblaria perfecte que Ada Colau s’equivoqui i no escriuries articles per celebrar Esperanza Aguirre. Si fóssis liberal el luxe et donaria el mateix plaer que la decadència dels barris suburbials de París. No aniries amb els vencedors, aniries amb els que s’equivoquen. No hi hauria gent amb qui no volguessis parlar. El romanticisme no seria cap error. No et guanyaries la vida venent-te la vida.

Aquesta frase: “Siempre antes una farola que un árbol.” I darrera, aquesta altra: “Existir, existe Dios, lo demás está por ver.”

Salvador Sostres.

CW217IkXIAApDzn

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s