Gauche caviar

Se’ns ha dit tant que al final haurà de ser cert. Una societat lliure necessita mitjans de comunicació lliures. A mi, que m’agrada contradir les coses, em fan poca impressió algunes afirmacions. Una societat lliure, al menys que la llibertat siguin els marges d’un quadrat, no en tindria, de mitjans de comunicació.

La Nayra va morir fa vuit dies. I fa vuit dies que m’entretinc a passar el temps escoltant i mirant debats i entrevistes sobre les eleccions franceses, encara tenallat pel nihilisme. Internet em deixa França a un clic, revitalitza el meu francès del 16ème parisenc. No tinc idea de com han seguit la campanya electoral francesa els mitjans d’aquí. Si ho haig de jutjar per la conclusió de La Vanguardia, en un editorial, el dia després del debat Macron-Le Pen, “un debate ágil, tenso pero sin groserías y pedagógico, a la altura del prestigio de Francia” em sembla que esteu tots saludablement desinformats. Resulta que La Vanguardia va escriure un editorial sobre el debat Macron-Le Pen com si pensés que havia de complaure l’amabaixador francès a Madrid. Però l’ambaixador francès a Madrid, en veure el debat, estava, com la resta de nosaltres, exigint un whiskey doble.

La Vanguardia no és lliure, però aquesta no és la questió. La questió és que les confusions que regnen i campen lliures pels aires i els carrers no són tan difícils de veure. És com la mort, que posa les coses al seu lloc, però només per tot el que t’has estalviat de voler pensar abans. Un cadàver no és més que la imatge pura de la il·lusió. Per això t’impressiona. La Vanguardia és un cadàver, per això escriu per als morts. “I will show you fear in a handful of dust.”

Mentre pensava en escriure aquestes línies per ocupar-me una estona, perquè avui era dia de reflexió a França, és dissabte i Jean-Jacques Bourdin no fa entrevistes ni Christophe Barbier comentari polític i Ruth Elkrieff tenia el dia off pensant en la doble jornada que tindrà demà, m’ha vingut a la memòria, tan lúcida, el que l’actual editor de Libération, Laurent Joffrin, havia escrit una vegada sobre la gauche caviar.

La gauche caviar és el que volia dir Joan de Sagarra quan va anomenar tota aquella esquerra barcelonina que vivia molt bé, cosa molt perillosa des de la Segona Guerra Mundial, com la gauche divine. La gauche divine és una rèplica inexacta i imprecisa de la gauche caviar, perquè a rèpliques i imprecisions no ens guanya ningú, i d’ella va sortir gent tan diversa com Félix de Azúa i Oriol Regàs, el primer essent l’aspirant, el segon el bohemi aconseguit. La gauche divine no va tenir cap importància a Barcelona perquè a Barcelona el cosmopolitisme juga un paper que no li permet de ser tangible, i, quan ho és, és tan fàcil d’atacar que s’ofèn i perd tota la gràcia.

Macron-Le Pen és un punt àlgid d’una cosa que vam importar de França i que ens ha deixat sense esquerra, amb una dreta insípida i amb un sentit artístic ben a prop de l’atrofia, que, entre altres coses, ha desmuntat la Crítica. (Encara que, llegint l’escrit de l’Enric Vila sobre Incerta Glòria, vaig pensar que potser, qui sap si…) Només de pensar en aquelles persones que he deixat de llegir en aquests vuit dies m’arriba un somriure als llavis. De tots els referents que seguia només me’n ha sobreviscut un, a la mort. I si llegeix això sabrà perfectament qui és sense que li hagi de dir.

Jo recuperaré l’alegria, clar. Perdre un amic, una amiga, un germà, una germana, t’ha de robar alguna cosa, sino no val. No val que escriguis ni llegeixis ni facis veure que t’agrada el vi. L’alegria tornarà, però el repòs d’aquests dies ha fet confluir tot el bagatge acumulat que porto a sobre d’anys de llegir i seguir la premsa i els seus articulistes, el fons de l’elecció presidencial a França i el meu sentit vital que, empenyent-me, encara em feia pensar nostàlgicament en la gauche caviar.

El que vam importar de França és la pèrdua del rera-mur, del rera-mirall, el sentit absolutament superior de les coses pel seu revers. La gauche caviar feia tanta nosa a la gauche de veritat, la que fulminava la vida donant-se a una militància, a un activisme, que no la va entendre mai. Laurent Joffrin l’acusava de no haver acabat amb l’atur, no haver vençut l’exclusió, no haver assegurat la igualtat d’oportunitats. És cert, no va fer res de tot això. Tampoc va aconseguir polir la natura, fer desaparèixer la mort, donar-vos un exemple d’amor que salvi el vostre matrimoni. Us ho haureu de fer tot sols.

En canvi, el que la gauche caviar va fer per tots ells, els crítics amics de Sartre que tan malament o amb tan poc interès van llegir Camus, va ser treure’ls del seu avorriment crònic a través del contra-exemple, de l’anti-tèsis, del revers. Mentre ells encoratjaven les revolucions i veien en el maig del 68 la resposta a totes les opressions, Camus reia a la seva tomba: “Cap home és hipòcrita en els seus plaers”. “Entre la Justícia i la meva mare prefereixo la meva mare”. Tot el que va caldre per a que l’esquerra es convertís en el no-res que és avui, perdés tota imaginació, creativitat, sentit de l’individualisme (ell, que ens havia donat el Renaixament i la Il·lustració!), va ser la mort de la gauche caviar. La victòria del sarcasme absurd dels Joffrin i les bones ments de la moralitat. Aquella esquerra d’artistes que sabien que el món és absurd, però no per això deixaven d’enaltir la vida gaudint-la, la qual cosa ja és, en sí mateixa, un rebuig total de la influència de la guerra, era tot el que l’esquerra institucional tenia com a lligam amb la vitalitat de la joventut d’esperit i intel·lectual.

La sâgesse, en aquest món que ningú no ha escollit, i que tan bé va reconèixer Malraux quan va dir que no estava fet a escala humana, és entrar a la banyera amb una copa de cava a la mà llegint La Peste. Però tot això sona pedant, sona altiu, sona banal. Així que avui l’esquerra és veure Emmanuel Macron celebrant la victòria a la primera volta de les presidencials a La Rotonde i recriminar-li que vagi a sopar amb els seus amics a un restaurant que és, no sé com dir-te, massa nice. Tot això és de ric, tot això és de pedant. La portada de Libération el dia següent va trobar la forma menys ridícula de dir-ho: “Eh, Manu, tu redescends?” Ho dic perquè els nois tenen gràcia.

Després de la gauche caviar l’esquerra va perdre el gust per la vida. El mateix gust que la feia filla de la filosofia, i no de la religió; filla de l’elit del pensament, i no l’elit de la guerra; filla del veritable individualisme, el que no es presenta a missa els diumenges; filla de l’art i no només de la tradició; el mateix gust per la vida que la feia hereva de qui ens va donar la democràcia, l’aconfessionalitat i la ciència allà on només hi havia bisbes, exèrcits i reis. L’esquerra va deixar la imaginació a la que cantava Moustaki per donar-se a la política temàtica. Avui la seva moral d’impostura pregunta als candidats què faran per a que els francesos siguin més rics com qui pregunta de què va un llibre abans de llegir-lo. Avui l’esquerra s’organitza perquè Milo Yiannopoulos no pugui parlar a Berkeley. Avui l’esquerra torna a Marx i a la victimització. Avui l’esquerra diu que l’amor romàntic és masclista.

Una cosa és saber intel·lectualment, passar-te la vida a la Acadèmia i no sortir-ne si no és per anar allà on et donin la raó. És molt diferent que el que saps no et desfaci. Ho sabia Bukowski, ho sabia Dylan, ho sabia Gainsbourg, ho sabien els Beatles, ho sabia Da Vinci, ho sabia Plató, ho sabia Voltaire. Ho sabia Bob Marley. Ho sabia Bill Hicks.

A Bill Maher li van preguntar fa dos anys a Anglaterra en una trobada amb estudiants (l’entrevistava un noi jove vestit de forma tan inexpressiva i antiga que només podia ser un religiós votant dels tories), si el sarcasme havia de tenir alguna frontera moral o legal. Bill Maher va respondre:

“It should have boundaries of taste.”

La gauche caviar no ho hauria dit millor.

Salut, Bernard.

bhl2

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s