De les cendres en farem llum

Hi haurà un dia, i aquest dia és cada cop més a prop, en que el procés català rebrà els elogis que mereix, seguint aquells versos de la Bíblia: “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar.” Ara mateix, tot és massa confús, i ni tant sols els millors, els que han empès fent homenatge al Mite de Sísif de Camus, saben per on aniran les coses ni què han d’esperar de la política i d’aquest magma de tensions que els governa. Aquest magma, però, és molt menys ofensiu, molt menys imponent del que sembla i tindrà una relació més aviat curta i més aviat insignificant amb la història de Catalunya. El daltabaix al qual la política catalana es dirigeix, i del qual no sembla voler salvar-se’n, és un daltabaix esperable, que començà a les plaçes i als carrers i allà on la bona gent va penjar una estalada al balcó i la va mantenir contra pluja i vent.

Els diaris de Madrid estan preparant el cop que creuen final. Primer van tancar l’independentisme en el seu espai català, és a dir a Catalunya, tallant tot fil que pogués relligar l’independentisme amb els moviments de fons espanyols que contestaven la Transició des de l’arrel, com Ernest Lluch va dir que els immigrants de Cataluna farien amb el catalanisme quan tinguéssin la seva pròpia classe universitària. Lluch tenia raó, i els diaris de Madrid també, en la seva estratègia, perquè així van fer veure que l’independentisme no tenia res a veure amb la història de la Península Ibèrica ni la història hispànica, que no és cap corrent ancorada en una lògica més ampla i superior. D’aquí va venir la paraula suflé.

El que van fer desprès és venir a reclamar la seva part de població de Catalunya. Van venir a recordar-nos que els seus també són aquí, i es van donar a l’argument ètnic molt ben camuflat sota els uniformes tan maldestres de les seves portades. A Espanya ha funcionat, els independentistes seguim sent uns bojos que s’han inventat TV3 i la immersió lingüística. Era la continuació òbvia del primer argument de defensa, puig que ve a dir que, si som una invenció de TV3, Jaume I és una figura espanyola igual, posem, que Don Pelayo o El Cid, i la seva vida i obra va tenir continuitat amb els Tercios. A Catalunya aquesta entelèquia no ha funcionat, perquè Catalunya sap que és, que ha sigut i que serà, independentment de que li hagin impedit tenir mitjans en català tantes vegades o que li treguin els Mossos per impedir una votació.

El cop final que vol el lobby mediàtic de Madrid és que els catalans es rendeixin a l’evidència de la seva pròpia minoria. Que no són, en cap cas, el que diuen ser. Comptat i debatut, Catalunya perd com existeix la Llei de la Gravetat (aquí ja hi podem trobar l’inconscient del destí en lo universal), i la política catalana no farà més que sotmetre’s de manera natural. Vindran a dir-nos que ja ens ho havien dit, això que fan els savis quan pensen que la història s’ha acabat, o encara pitjor, que no va començar mai. És un forma com una altra de comprar-se l’eternitat a cop de diluvi selectiu. Espanya es creu divina, i així viu.

En canvi, el que s’anirà obrint pas a mesura que el daltabaix polític es clarifiqui i en coneguem els termes, és la veritat més fonda que s’amaga sota la confusió i que farà de la confusió, arribat el moment, un arc de Sant Martí preciós. El procés haurà trencat la política catalana sortida de la Transició i res no tornarà a ser el mateix perquè la política catalana sortida de la Transició fou una impostura que vàrem acceptar corrents perquè l’alternativa era que, en comptes de tenir militars redactant algun article del Títol Preliminar d’una Constitució que permetia partits polítics i escriure sense censura, tinguéssim militars redactant-nos la vida com havien fet durant quaranta anys. El procés s’haurà endut la impostura i haurà fet néixer la possibilitat d’una retòrica més plena en què no caldrà dir les coses per res més que pel seu nom. L’independentisme podrà tranquilament reconstruir les seves bases havent escombrat el que li havia fet sempre més nosa: el politburó de la Transició.

Arribarem al moment-esclat de les cendres. El moment-cendra serà, si perdem, el moment en que molts deixaran la muntanya a mig camí, fent via de tornada cap al campament base, convençuts que arribarà un diluvi que farà impossible seguir pujant. El moment-esclat serà molt més sensible, i per tant difús. Serà el moment en què els veritables escaladors podran donar per l’exemple una eufòria col·lectiva que consistirà a continuar, a seguir, ara ja sense que ningú els hi marqui les cartes o xiuxiuegi en secret quin joc tens a la mà que el contrari prova de deconstruir. Els martitritzats amics de l’ordre respiraran tranquils i serà com la caiguda de Robespierre. Per sota els llençols, l’independentisme inventarà el seu Fouché.

Arribaran llibres. Arribaran campanyes menys líquides. Jordi Sànchez haurà de trobar feina en algun altre lloc que no sigui l’ANC, potser en un bar. Barcelona escombrarà els mites mentals de Santi Vila i les repúbliques amb Rei de Colau. Hi haurà manifestos. Hi haurà vida intel·lectual. I el que el procés ha posat en marxa tindrà una vida llarga i potser estigui aquí l’explicació de que TV3, en la seva cara A, i no la B, digui Wembley quan vol dir Cruyff i que sigui precisament per això que en el seu homenatge a 1992 no hi sortís ningú, absolutament ningú de la Junta Directiva actual (que, mireu-ho amb delit, ja ha de sortir a afirmar que no dimitirà).

En el que alguns veuran com la derrota final, els lúcids veuran tot el castell que han aixefat darrera les seves passes fermes i que si les seves passes no han anat més enllà és perquè van voler, en un moment donat, delegar el camí en una generació de representants que no havia vingut a representar gaire res, filla com és dels vicis que l’han portat a manar. El trencament serà absolut. El rejoveniment constant. El to contundent d’Arrimadas cada cop semblarà més aquell “udol dels llops” que canta Mishima i tot, tot tornarà a començar.

El que haurà caigut serà la última paret. La de la última generació que va pensar que la política, tancada encara a la gàbia de la Transició, podia oferir-los llibertat sense ser lliure. Homes i dones lliures agafaran el relleu, i de fet ja es veuen, ja s’entreveuen per les portes mig obertes de diaris digitals o experiments de campanya cultural, a les xarxes socials, apareixen de llocs d’on un mai hagués sospitat que sortíssin veus de l’independentisme que entronca directament amb la tradició de la Catalunya que ha sigut sempre perquè li ha donat la gana. Tornarà a reviure, i ho comença a fer ja en els nous rapsodes que el català està donant, l’esperit de Joan Fuster. Tots aquells que hagin deconstruït Josep Pla tindran el país a la seves mans.

Només així pot explicar-se que de Rubí pogui sortir una veu com la de Victor Puig i que de Girona n’hagi sortit una com la de l’Antoni Puigverd. I és per Pujol, amic Antoni, que la clarividència d’un rubinenc t’assaltarà un dia i et diràs que has escrit durant anys per no dir res que no haguéssin dit ja els vençuts de tota altra època. Que el vostre cosmopolitisme no fou mai res més que una jerarquia i que, aquí, d’això en vau dir Espanya. Només es tractava de ser lliure, en el marc humà, sense més fantasia que viure sense ser víctima de res. El que els filòsofs “compromesos” no van poder fer mai que Primo Levi va fer sobre les runes d’Auschwitz. Assegurar-se que no tornéssin mai a posar-se en peu.

En el fons, el que Carles Puigdemont està posant en risc és avançar la història. Res més que avançar la història. Hauria de trobar-hi la llum d’una força que Madrid no pot igualar mai. Ara bé, qui vol ser màrtir no pot ser pioner. Pensi-ho bé, president.

Perquè sino serem nosaltres, tant se val. Però de les cendres en farem llum. Això és així.

fuster

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s