Tornar a Wembley

L’intent de RAC1 i de l’equip del Joan Maria Pou de fer-nos tornar a Wembley, al 20 de maig de 1992, era una gosadia interessantíssima i el resultat ho ha estat encara més. Parlo intencionadament de gosadia i no d’homenatge. Llegeixo molts elogis a Twitter, i entenc que vagi per aquí la cosa, que és senyal del canvi dels temps. La història del Barça comença amb una tràgica final a Berna, dita dels pals, perduda, per pura mala sort, contra el Benfica. Segueix a Sevilla, contra l’Steaua de Bucarest, partit dolent i finiquitat als penals, moment que hagués enfonsat el barcelonisme sense Wembley ’92. La història arriba fins a la final de 2015, on, assegut al costat de dinou italians, tranquil com mai, jo, un barcelonista de nova generació, mirava d’explicar-los que aquella final ja estava decidida abans de començar. No em va posar nerviós ni el gol de Morata. El Barça va alçar la Cinquena com els cavalls que galopen, com la pluja que mulla.

Tornar a Wembley ’92 era una gosadia perquè era intentar que tornéssim a posar-nos a la pell d’aquell vespre, en el moment d’una mutació, com si poguéssim mirar-la des de la pell nova dels nostres dies. L’interés que tenia la retransmissió en diferit era veure què ens sabien fer, els d’El Barça juga a RAC1, amb aquell moment fundacional. N’ha sortit, pel meu gust, poca cosa. És a dir, que n’ha sortit tot. L’exercici no ha pogut posar ni un gra de dramatisme al partit, encara que tot aquell dia fos dramàtic. Guardiola s’havia passat les 48 hores abans del partit quasi sense poder dormir, vomitant de la tensió. El “salid y disfrutad” de Cruyff era, en la seva essència, una forma de tranquilitzar els traumes de la història del club, sabent que només ell podia interposar-s’hi, i que aquelles paraules posaven al mig del camp de Wembley les tres copes d’Europa que portaven el nom i el segell del seu Ajax dels 70.

La retransmissió original per televisió de Pitu Abril, a partir de la segona part, és un esbufec constant. Plana com un ganivet sobre la memòria de tothom el record de Sevilla, s’acosta la pròrroga. El Barça de Cruyff no juga bé, el partit es trenca, arriba la Sampdoria, respón Stoichkov, torna a respondre Vialli, el Barça prova un cop més, Mancini fa estirar Zubizarreta. No hi ha frase de la narració que no acabi, com un vent intens, amb un pam d’aire buit que deixa anar la poca tensió que el narrador aconsegueix alliberar. Cinc minuts abans del final, tots dos han signat la pròrroga. Quan l’àrbitre xiula el final, al cap de tot barcelonista hi ha una sola paraula: “Sevilla.” S’evitarien els penals, aquest any sí?

Recordo haver vist una entrevista, fa ja anys, amb Sergi López. El millor actor català dels nostres dies es trobava el 1992 a París, perfeccionant-se, i va definir aquell partit dient, sobre Johan Cruyff: “Va ensenyar a guanyar a un país que només sabia perdre.” Sense aquesta frase no es pot arribar al gol de Koeman sabent què hi havia en aquell xut. Que uns nois de més o menys 40 anys es posin devant del micròfon per reproduir allò ha sigut interessant perquè ens ha donat la mesura exacta de la distància que ens separa del minut 111 de Wembley ’92. Els traumes que el vent s’ha endut. Els miratges de tragicomèdia que la història de Catalunya i de Barcelona ciutat havien arribat a solidificar com un mantra religiós a cop de “ai, ai, ai” i que tan bé es reflectien al Camp Nou. Tot va saltar pels aires. La pregunta ja no era si el Barça seria un dia un club guanyador, sinó més aviat quan arribaria el dia en que no es podria, ni física ni psicològicament, tornar enrera.

Catalunya és un país tan simbòlic que fa ja unes quantes dècades que de tot el que li passa n’és precursor el seu club de futbol. El Guardiola del 1992, jugador, va dir a la plaça Sant Jaume, amb la Primera: “Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí.” El Guardiola entrenador de 2009 va dir, al Camp Nou amb la Tercera als peus, “Ciutadans de Catalunya, ja la tornem a tenir aquí.” Alguns no han entès els cicles que s’obren i es tanquen a Catalunya i que, per la mateixa deformació del país, de la seva insuficiència política, de la seva necessitat de símbols, de la seva guàrdia pretoriana mediàtica, ho fan de forma simultània, en camps tan diferents com els carrers durant la Diada o la seva producció musical, passant, naturalment, pel Camp Nou. Cada cop les obligacions de cadascú es fan més clares i per tant més lleugeres.

Són aquests cicles que s’entre-creuen d’on surt la Catalunya d’avui, que es va alliberant per aquí i per allà, mai de forma lineal, mai al mateix ritme a tot arreu. Però les fonts que mullen els carrers d’una joia particular es converteixen, al seu temps, en altres fonts que reguen altres carrers i que aporten nous aires al conjunt. Aquesta és la nostra feblesa i aquesta és la força del fons de la que neixen les formes en les quals aquesta s’encarna. La final de Wembley és avui un fenòmen polític.

Per això el Joan Maria, que com tots ja pot entreveure que les coses que s’acosten són inevitables, és incapaç de narrar la primera Copa d’Europa del Barça com si la seva ànima encara estigués lligada a un pal, com si no haguéssim vist el gol de Belletti, el monument del segon Wembley, els dos triplets. Com si no haguéssim vist la gent sortir als carrers d’Arenys de Munt, el país relligat per les mans de milió i mig de persones, la Gran Via i la Diagonal plenes de senyeres, 72 escons per la sobirania.

Demà el Madrid guanyarà la Lliga. Però la notícia no és aquesta. La notícia és que avui tothom sembla molt interessat en una cosa que en diuen “Comissió de Venècia.” I que, al mateix temps, ningú sembla saber gaire perquè.

momento-que-ronald-koeman-chuta-porteria-gol-que-supuso-victoria-final-champions-frente-sampdoria-0-1-1337599880475

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s