Catalunya de saló

Som un país tan surrealista que ara mateix Xavier Sardà pot escriure en un diari de Barcelona del Grupo Zeta i fer-se passar per politòleg, analista, periodista, expert en dret internacional i quatre-centes coses més. Jo no el llegeixo, no tinc temps per a ell, però avui m’ha arribat el seu article “No votaré” i m’he saltat la norma que diu explícitament que no hauries de fer-te a tu mateix el que no voldries que es fessin els altres. A cada línia veia Sardà en un plató de televisió domant feres per a l’encantament de la banalitat espanyola amb Boris Izaguirre et al, passant missatges per sota la taula a Coto Matamoros demanant que li escalfi la tertúlia, i a mesura que anaves arribant al final sabies que l’article acabaria inevitablement amb quatre paraules: “Consell de Garanties Estatutàries”.

La diferència entre un circ i un parc temàtic és que el parc temàtic és un circ sense proporcions, on la forma de l’entreteniment és un universalisme de destral, i que quan surts no te’n recordes mai de res que no hagis pogut fer a qualsevol altre lloc amb la mateixa companyia. Algú t’ha convençut que a la teva manca d’imaginació no li aniria malament passar-se per Terra Mítica o Marina d’Or o Port Aventura. Al circ s’hi pot riure sense necessitar fer el ridícul. Crónicas Marcianas era un circ, El Periódico on Xavier Sardà m’explica que no anirà a votar l’1 d’octubre és un parc temàtic. Per això Jordi Évole és l’heroi d’una audiència que el venera per resseguir l’enèssim cas d’injustícia social com si fos un humorista fent-se passar per investigador. Després fa broma amb les competències que tens o deixes de tenir i guanya seguidors a Twitter, els mateixos que després llegeixen a Xavier Sardà.

A mi tant me fa que aneu al circ com que aneu a Marina d’Or, divertiu-vos, però el nivell d’imaginació que sou capaços de salvar en tot això comença a ser un afer d’interès públic. El problema de Catalunya no és que li puguin mancar artistes, o que els perdi, o que ja no els doni per pura desídia, sinó que l’artista es converteixi en el pretext d’un escamot contra la vida. Que me’l tanquin a Marina d’Or dient-li que està veient el Cirque du Soleil i que a més és així perquè ho diu l’Estatut d’Autonomia. Hi havia un temps en què alguns catalans anaven a fer les Amèriques, tornaven americanos i es construïen cases d’homenatge a la melancolia de les façanes que havien vist allà on havien fet els diners. Ara tenim catalans que fan les Espanyes i quan tornen te’n adones que no van marxar mai i que Madrid no els hi ha aportat absolutament res. Han fet de ballarins de la cort i no els hi han dit ni gràcies.

Les úniques diferències que queden per fer en aquest país, per delimitar-les i poder-les veure, es faran quan la gent que no vol la independència de Catalunya deixi d’usar la seva ciutadania com si fos ara una havanera, ara un kalàshnikov. La única cosa que relliga ambdues és que les dues són prou conegudes com per no haver-les d’explicar quan les menciones, el mèrit més irrellevant de tots. La Catalunya que no s’explica, que no es diu, que s’amaga en la seva popularitat i es va vestint d’una cosa o d’una altra ara per guanyar-se la vida, ara per donar una lliçó, ara per clavar-te un cop de puny a l’esquena, ara per fer un acte reivindicant l’acollida de refugiats, aquesta Catalunya és la Catalunya que no es viu. I per no viure’s és millor fer-ho en silenci.

Si aneu mai a viure a Londres, a Nova York, a París o a Shanghai deixeu-vos estar de col·leccionar fotografies. Edificis n’hi ha a tot arreu, a tot arreu es menja, a tot arreu es beu i a tot arreu es fa l’amor. El meu avi, un home vençut per la guerra a qui, entre altres coses, li van treure la llengua, quan va trepitjar per primer cop Manhattan als anys 60, cosa rara, va parar un taxi i va demanar que el portéssin a un club de jazz de Harlem. En arribar, va demanar al taxista que l’esperés un moment i el conductor va moure el cap dient-li que no. Així que vostè em pagui i baixi del cotxe, jo d’aquí marxo. Així que l’home va pagar, va baixar del cotxe i va entrar a escoltar jazz. Mai he sabut com va tornar a l’hotel, el que sé és que si avui fos viu hauria d’aguantar a Xavier Sardà dient-li: “Cuando muchos de estos adalides estaban aún por nacer o convertir, algunos ingenuos recibíamos hostias físicas y morales en la calle y el callo. Aquella era una España feroz. Ahora es la Caperucita. Así cualquiera puede jugar a Gandhi.” 

Sardà ha arribat tan lluny que pensa que podria treure-li un somriure al meu avi escrivint en xandall. Encara pitjor, que podria semblar-s’hi. Però el que faria ell, si el llegís, seria veure’l com un taxista que et porta al Harlem dels anys 60, et fa que no amb el cap, para la mà per agafar el diners i així que ets fora se’n va abans no hagis creuat el carrer. Torno a dir que a mi tant me fa què escrigui, que voti o no voti l’1 d’octubre, què pensi o què deixi de pensar. Però em pregunto si no té alguna cosa a veure que mentre els Xavier Sardà de Catalunya van dilapidant l’anti-franquisme cada vegada hi hagi més tendència entre molts que escriuen en català a convertir-se en comptables de la seva geografia, per una banda, o a veure la vida tan fosca i tràgica que perden l’alegria d’estil i forma tancats en la seva gàbia.

Demà, quan arribin les noves causes que m’anuncieu, recordeu-li simplement que és català, com el meu avi i com jo, i que mai no haurà guanyat prou diners a Madrid pel preu que està pagant de viure en un país on el circ es va fer parc temàtic en el moment en què la gent que volia sortir-ne es va adonar que realment el que no podia fer era entrar-hi. Això, i que a les perruqueries les dones nascudes a la post-guerra llegeixen l’Hola per ser com tothom.

052814-centric-lenox-lounge

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s