De Matinada

Escriure de matinada és un plaer que no sé quant de temps serem aquí per fer-lo assumible. Començo aquestes línies sense tenir gaire idea de què diré. El que has de saber és que no m’importa i que això no té res a veue amb el luxe. Em seria més difícil sense un Spotify que posi a l’abast del meu dit la música que vulgui mentre teclejo. Aquesta nit jugant amb les tecles em dono també a la coherència de seguir el ritme de Le Nozze di Figaro, estrictament, en mode de repetició constant, i que no serveixi de precedent. El vi de Raimat fa la resta. Recordo que haig de respondre alguna trucada i algun missatge d’aquí i d’allà. Encara no se m’ha donat la virtut de l’oblit que tant s’estimava Leonard Cohen després de fer els 70. Potser perquè em separen quaranta anys, dels setanta.

La veritat d’aquest moment més digne, confirmada amb no poca feina, és que és més fàcil cantar que dormir, per a alguns. Ara que arriben calors estàtiques, les que el vent no empeny perquè no bufa d’enlloc, el suplici de la retòrica ajuda a més d’un a resseguir les línies àgils de l’estiu per no quedar-se a mig camí, i a d’altres els porta sense remei al monòleg d’afers interns que els durà a la pastilla d’un segon intent. En un món que no gosa mai dir el que sap m’agrada creure que en algun indret remot hi ha algú fent el mateix que jo, en el moment precís en què ho crec.

La matinada és una corona que es vesteix a desgrat, proporcionalment a la necessitat dels dies i la llum. Oscar Wilde ho immortalitzava així: “A dreamer is one who can only find his way by moonlight, and his punishment is that he sees the dawn before the rest of the world.” La matinada és un ganivet que no talla, amicalment en espera minvant; és una feina per enllestir, un miratge. La matinada és el rere-nit: el cel indiferent sense vestit que dibuixa una safata ondular de marbre fosc a sobre d’una terrassa qualsevol, i no saps dir-li el principi i no et sap respondre el final. Al mig de les ombres, al mig d’una ciutat que dorm en el negre per no contaminar de llum el seu malestar engabiat, un empeny, entre la son i el delit, les cançons, les copes de vi i el somnis de princeses que esperen a la finestra del castell, la nit i els seus aliats, i entén guardar-se només la valentia del cavall que avança per un bosc de teranyines il·lustrades amb l’aquiescència dels llops.

Que poc m’importa saber què sabeu i què no sabeu. Que poc m’importa saber-ho tot. Que poc em desvetlla, ara mateix, Facundo Cabral. Que poc penso en Brecht o en Paul Young. I com s’assemblen! Encara menys m’importen Bresson i Kandinsky. Però com vindrien, com vindrien tots a parlar-me de conquestes que res tenen a veure amb cap altra cosa que no sigui aquell vers de Treaty, en el comiat de Cohen: “I do not care who takes this bloody hill”. (Seríem tots a casa, i ho som.) A mi parla’m dels vestits que has deixat estar aquesta nit de tan pensar-te en el mirall mentre et dibuixaves en un concert, de quin to de vermell t’has posat als llavis. Quant has trigat a fer-te la línia dels ulls, qui t’ha dit que t’havia quedat tot com volies i qui t’ha pagat l’últim gintònic de la nit. A mi digue’m que t’has vist algun cop al Café Wha? del Village als Seixanta sentint un poeta maldestre i un Bob Dylan que no tenia on caure dret i un Jimi Hendrix que no havia afinat la guitarra. I que ara que no hi són també hi aniries, hi aniries a compartir la nit amb descreguts que es vesteixen de hipsters per no dir-te el que els hi diries tu d’haver vist els mestres. Els mestres quan eren joves i pretenien. I que els descreguts són creients amb un amor que han venut a crèdit.

De nit s’escrivia Sad-Eyed Lady Of The Lowlands; de nit composava Jackson Pollock pensant en els murals dels artistes mexicans; de nit Beethoven podia sentir més que tu i jo junts donant-nos les mans. A la nit es fa l’amor i s’enganya; a la nit es té gana a destemps; a la nit recordes que la Natura comanda, però demana ben poc; a la nit qualsevol llibre sense gràcia és una obra mestra. La nit, la matinada, és el que hem viscut aquells que alguna vegada hem vist el dia com una espelma que il·lumina el sostre entre bombetes de claríssima foscor.

Sabem, nosaltres, que el pitjor de la nit és que s’acaba. I que no deixaràs anar aquell vers que havies d’escriure en un segon i vas voler que durés tota la tarda. Ets un aristòcrata del camp i de la raresa, un cavaller de perles robades, un lladre del temps del que la ciutat parla. Que poc m’importa la pressa, que poc m’importa el gest. La por, amiga, només és distància.

Tu ja vius prou per riure com un nen de tot el que s’aparta. Els teus cabells, en canvi, segueixen torturant el pont, els nius i les roses que et dec. Perquè ens prendran el romanticisme que ens quedi, sí, però els hi costarà una mica més d’enginy.

14917

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s