Punset, Colau. L’agonia del 78.

Sembla mentida: qui havia de dir-li a un fan de Dylan que Leonard Cohen, abans de morir, regalaria un disc que el mestre de Duluth ja no pot escriure. La ironia és encara més fosca perquè ningú ha sigut o serà mai com Dylan, però l’envelliment de Cohen fa de les pedres un monument sense nostàlgia, una història sense llàgrimes. Cohen va envellir tan bé que “You Want It Darker” és d’una joventut reconquerida a la mort abans de marxar. En això pensava avui mentre veia els tuits sobre Miguel Blesa. Que tothom mor, però no tothom envelleix sense motiu. La vellesa de Cohen és un llibre de Hemingway.

Aniria més enllà, però alguna cosa em crida a traçar ràpidament un paral·lelisme amb el sarcasme diari de Catalunya. La dosi d’envelliment generacional. Resulta que envellir bé a Catalunya no té cap importància, perquè la gent sol néixer jove, créixer vella i assemblar-se a la seva joventut a mesura que el final s’acosta. El curiós cas de Benjamin Button seria, a Catalunya, el cas nostrat de Benjamin Button. Algú que neix de la mort i s’acosta a la vida a mesura que no li queda temps per a viure-la. “I wish there was a treaty between your love and mine”.

Ha escrit Eduard Punset que agraeix al president Puigdemont, al vicepresident Junqueras, i a tot el Govern, el que fan per a que puguem votar l’1 d’octubre i ha acabat un article a Público dient que vol votar, demanant que el deixin votar. Tothom, en llegir-lo, ha degut pensar en la seva filla, una dona que sembla que fa política perquè la resta li queda una mica gran, cognom a banda, i no seria intel·ligent imitar el pare; una filla que ha assumit el cosmopolitisme jeràrquic espanyol com qui empeny una barca cap al mar amb el vent en contra. A l’article del seu pare li sobra tot, excepte l’últim paràgraf. Però llegir-lo al costat dels intents d’El Periódico de convertir fins al darrer ciutadà de Catalunya en un infant hipnotitzat demanava rebre-ho tot amb un somriure, els mateixos que el Twitter et despertava amb els acudits que corrien sobre Blesa.

El pupurri espanyol del no res comença a desbordar els marges de les capçaleres mediàtiques i ja ningú pot dir on és el rei i on és el vestit de bufó encongit; on és l’espectacle i on és l’espectador. El procés està provocant la vellesa prematura dels prohoms de l’autonomisme i ja no hi ha entrevista a Btv que serveixi de careta. Així li passa a Ada Colau, així li passa a Enric Hernández. Ahir em vaig trobar el Cristian Segura tot just sortint de casa, vestit amb un polo de color blanc i uns pantalons de pijo-progre de Barna, parlant amb una dona que semblava la cap de redacció del carrer, i em va semblar un home simpàtic amb qui compartiries una cervesa rient de les tonteries que diu Xavi Noriguis. També em va semblar perdut al cor del casc antic de Sarrià.

Tot això perquè l’agonia del 78 no té pietat dels fills de la Transició. Estem massa lluny d’alguna cosa, o massa a prop d’alguna cosa. Es creuen camins que ningú no hagués gosat imaginar i els que s’obren pas entre les runes del que era i el que comença a veure’s en la llunyania s’ho estan passant de meravella. L’alcaldessa revolucionària de Barcelona no vol que la ciutat posi mitjans per a votar l’1 d’octubre; Eduard Punset escriu a Público que ningú pot negar-li el dret a fer-ho. L’hemeroteca de Colau és implacable, la trajectòria de Punset acaba amb una vellesa tranquila sumant-se a l’autodeterminació. Més punyent que Podemos, més jove que En Comú. Sense tribuna, amb la filla a Ciutadans, demanant que l’1 d’octubre puguem votar per fer honor al que diu va ser la Primera Transició que no va veure la Segona que l’havia de culminar.

Quan els fanàtics perden el sentit del ridícul, i surten unionistes a celebrar que l’alcalde de Batea parli d’annexionar el poble a l’Aragó; quan els sants barons de la Transició apareixen morts per art de màgia amb un tret al pit; quan les dones que abanderen la nova Europa es fan enrere a l’últim moment; quan és millor passar-se per Twitter que llegir els diaris de les capitals de Catalunya i Espanya; quan la performance acaba en deliri, i el deliri dóna corda al fanatisme mentre dilapida l’herència de l’anti-franquisme; és que la lenta agonia del 78 és irreversible. Si Punset defensa l’1-O i Colau s’hi oposa és perquè l’un és jove als 80 i l’altra ha envellit sense mesura en dos anys de govern municipal.

La política, avui, mata. Mata a aquells que s’hi apunten com els qui corren davant dels braus als San Fermín o com qui condueix un cotxe a mitjanit sense haver-ho fet mai i portant dues copes de més. El poder embriaga, sí, però només si estàs buit per dins. L’article de Punset diu que al divulgador científic encara li queda sentit de la tendresa i de l’amor per la gent que l’envolta. Colau s’enroca en un pacte de govern amb el PSC perquè amb la vida no n’hi ha prou. Entrem per la mort i sortim per l’art. O entrem per l’art i sortim per la mort, com Bukowski, si ho hem fet tot de cos present. Però el camí del mig cada cop té menys gràcia. És com el Dylan dels vuitanta, a qui tant li feia treure un disc bo o un disc sense ànima, perquè els dos es venien igual.

Quanta raó té Colau quan diu que enyora els temps de la PAH. Haurà estat tot mentida, però llavors encara podia fer veure que era feliç. Ara l’amargor dels dies la venç amb tanta facilitat que poc importen els editorials o les entrevistes. No et poden pagar amb engrunes el que has pagat tu a preu de llamàntol. Joves o vells, sou tots aquí. Pitjor encara: són dues paraules que ja no volen dir res. Quan menys t’ho esperes, els números es capgiren i la revolució sembla un castell construït per esclaus voluntaris.

“There’s a lover in the story / but the story is still the same.”

I rius, és clar.

eduardopunset

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s