Quadern gris

Sabies que en les roses hi havia un perfum que decorava els carrers com les garnaldes dels arbres que al Nadal absorbeixen les llums penjades a banda i banda de les voreres de la ciutat; sabies que el color de les façanes distorsionava l’espai i l’engrandia o l’escurçava; sabies que un sol brillava al damunt de les muntanyes i escopia claror repartida en mars i rius; sabies que les sabates amagaven els peus suats que les vestien, que els restaurants eren teatres, que les cues per arribar a la sala del Verdi estaven fetes d’ànimes amb gana, que l’estètica amagava el secret que buscaves. Sabies que la professora de matemàtiques era sempre una inepta a qui mai vas endevinar-li el romanticisme que la feia amant del seu marit. Sabies que hi havia una hora per entrar i una hora per sortir, sabies que les fotografies en blanc i negre guardaven els seus secrets millor que les que lluïen en color. Sabies que el fons parlava de dalt, i el sostre estava enamorat del terra.

Poc a poc, vas entrar a dins teu i vas aprendre que la nit no era només per adormir-se, i tenies llargues estones d’insomni que pagaries amb la punta de la llengua al matí. Sabies que els teus pares havien perdut i que el jove eres tu. Algú et va ensenyar un racó en un refugi de muntanya. O una casa enmig del passeig marítim en un estiu a Cadaqués. Caminaves entre barques i dormies amb la porta oberta. T’enamoraves d’una noia de dotze anys mentre algú t’explicava Grècia i Roma i amb un compàs dibuixaves mapes. Esperaves l’hora del patí i marcaves gols i t’havien de venir a buscar perquè oblidaves passar pel menjador. Vas fer el batxillerat dient-te que era un cop a la vida i vas decidir passar els exàmens finals sense estudiar i els vas treure tots nets i vas pensar que ho tornaries a fer.

Quan vas entrar a la universitat la foscor dels passadissos et portava a les excursions en cotxe per la Cerdanya, el teu pare esmentant el nom de cada pic que s’alçava un pam de terra, i cada refugi, i cada hotel, i Camprodon i els estius a Portals Nous, a Mallorca; mai has menjat millor pasta que al Rizzi, que ja ni saps si existeix. Amb els anys vas anar teixint la imatge d’una puresa que havies sublimat traient-la d’un somriure de nena, d’un partit guanyat, d’una pista d’esquí, d’una posta de sol a Calvià. T’havies banyat a les cales de Formentera, t’havien esperat a l’aeroport de Maó per dur-te al catamarà de l’oncle i passaves un estiu en un camarot, recordant que el teu pare no havia pogut viure mai sense un vaixell ancorat al port de Barcelona i que res li agradava més que ensenyar-te el port d’Andratx, per on passajaves pensant que a Barcelona no hi havia com distreure’s.

Què volies? Volies un racó a una vall de les que imaginaves mentre miraves els pics de la Molina i Masella des de la distància. Volies la sensualitat d’un vestit blanc, mig gris, dibuixant un cos com qui talla una esculptura perfecta, i una veu suau que et repetia els dies sense tiranies, el calendari es fonia en una llar de foc. Volies l’olor dels camps on pasturen les vaques i sentir el català tancat del pastor que les guarda, i sentir els gossos d’atura per l’asfalt envellit ple de fulles mortes per on el tractor passava escampant la suor d’un home de rostre endurit. Volies el record d’una masia. I enmig de la vall, enmig del verd i les muntanyes amb els pics nevats, volies uns texans estripats i unes sabates velles i una guitarra i ella, sobretot ella, desfent-se la cua dels cabells, i volies una cançó que havies après d’un antic monitor d’esplai. I amb ella caminaves el bosc, netejant-lo de fulles mortes, t’apropaves als arbres i deixaves que et taquéssin les mans de resina. Sobretot volies una cabana, una ximeneia, l’olor d’una tardor cuinant-se entre esplemes, i la volies a ella estirada en un sofà qualsevol mentre feies créixer el foc bufant-li aire. I que passéssin els dies.

A ella la vas conéixer en una sala del més irrellevant que podies fer, classes d’anglès. En una sala diminuta de l’Institut d’Estudis Nord-Americans la vas trobar i després et diria que el primer dia havia arribat a casa preguntant què hi fèies, allà, si ja sabies l’anglès i parlaves com rient-te dels altres. La coincidència va fer que una nit sortíssis més tard, te la trobéssis al sortir, l’amiga que l’acompanya es va girar: “No és el teu company de classe?” I vas entrar al bus i et vas endur un número de telèfon i una adreça. Cinc anys vau fer l’amor, cinc anys la vas imaginar estirada davant la llar de foc, t’hagués seguit allà on haguéssis volgut anar. A Londres, agafava el bus que preferies abans que el metro, i vau començar en una box-room de Parkhurst Road. A Londres, a les sis de la tarda quedàveu a Leicester Square i mentre queia el vespre sabies que el 13 et portaria a la seva habitació, que era la teva, i que un dia hi hauria una muntanya i un riu i un bosc on els arbres et tacarien les mans de resina i hauries escrit quelcom per viure de l’aire net del camp. I que et seguiria allà on anéssis. Abans haurieu passat per… Arribaríeu a la cabana i la primavera vindria cada mes d’abril sense que te’n adonéssis. Mai vas dir-li pel seu nom. Ella deia nino. Tu deies nina. Conduïa un cotxe cap a Girona o cap a un mas a l’Empordà, tu tocaves una guitarra imaginària i cantaves. The stories of the street are mine, the Spanish voices laugh. Als peatges fent cua t’agafava la mà i la deixaves anar mentre pagaves i tornaves a cantar. The Cadillacs go creeping now, through the night and the poison gas. 

Avui la teva mare la va a veure i torna amb dues fotografies. Més maca que mai, el mateix somriure. Recordes el matí que et mirava des del llit i volia fer l’amor i tu deies: “Anem a passejar.” Ella deia: “Ja no em desitges.” I pensaves: té raó.

La teva mare ha tornat amb dues fotografies on somriu com tu ja no pots. Has oblidat què havies vingut a buscar i ho has pagat amb l’art que t’has perdut pel camí. Ara ho saps tot. I ara que ho saps tot, t’és tot igual. Miraràs les fotografies fins acabar el ví i les cançons que puguis escoltar, aniràs a dormir i demà seràs el mateix vagabund del que es va enamorar quan no sabies res. I tot per tres frases d’un prefaci de la sola i única novel·la que va escriure Oscar Wilde:

All art is at once surface and symbol.
Those who go beneath the surface do so at their peril.
Those who read the symbol do so at their peril. 

I escriuràs, quan tornis a escriure, pel següent que vindrà. Com un avís.

guilleries

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s