Un diumenge processista

Espanya és una festa que demana sempre que algú la pagui. La dominació castellana, subtil o ferotge depenent del que convingui, no li ha sortit mai gratuïta a la Península. Tant se val si un dia varen ser els àrabs, més tard els jueus, després els catalans, els gallecs, els bascos; tant se val si són els assalariats revoltats o les elits nou riques, si són els republicans, els independentistes o els anarquistes. Algú sempre paga. Potser perquè avui és diumenge, i se suposa que en diumenge la gent té més temps per llegir diaris i declaracions (quan hauria de ser del tot el contrari), avui pots llegir un bon resum del que passa per sota d’aquesta manta que de moment encara ho cobreix tot i que no és el procés, sino el processisme.

Des de fa ja molt temps, amb un segle XX viciós i viciat, les festes d’Espanya les acabem pagant entre catalans i bascos. Sobretot els catalans. Nosaltres, a més, tenim una particularitat que al País Basc s’ha donat menys, perquè al País Basc l’esquerra ha entès algunes coses més que la tradició sindicalista a Catalunya, i som nosaltres que solem haver de pagar dos cops. Les factures arriben de Madrid, i un cop són a Barcelona es converteixen en un mosaïc de colorins, en una retòrica banalitzadora que alhora que dóna colorí a allò que no en té, o pretén donar-ne, ho converteix tot en paròdia. I a mi la paròdia ja m’està bé, però la vull lluny dels diaris.

Avui, per exemple, un pot llegir fàcilment a Marta Pascal dient que el PDeCAT és el partit del dia després de l’1 d’octubre. Sabíem que Marta Pascal no té un GPS massa fi i que es belluga per la política catalana com un peix aturdit per alguna mena de confusió, i sabíem també que el PDeCAT és un partit de poder. El que no teníem tan clar és que un partit que suposadament està fent campanya pel Sí es postuli per reduir el referèndum a un mer tràmit pensant en el que vindrà després com si fos una ronda de consultes genèriques. De les paraules de Pascal a la cloenda de l’escola d’estiu de la JNC se’n deriva que el PDeCAT, o una part del PDeCAT, arriba a l’1-O com un cotxe que ve a passar la ITV.

Si això quedés aquí ho deixaríem en una retòrica envolvent que amaga malament algun neguit irreprimible i absurd per moviments com els de Germà Gordó. Però quan un llegeix tot seguit la notícia a El Món que recull les enèssimes declaracions de Gerardo Pisarello demanant a Esquerra Republicana que s’avingui a un pacte “progressista i d’esquerres”, i llegeix la primera frase de la notícia, que diu: “Els comuns tenen la mirada posada en l’endemà del referèndum”, les gesticulacions comencen a desvetllar substàncies. Si Marta Pascal sona a Pisarello i Pisarello sona a Marta Pascal, tenint com a toc de queda espiritual l’1 d’octubre, és que les pulsions intestines d’ambdòs coincideixen en un mateix batec.

Catalunya torna a ser un cop més el preu que tothom està disposat a assumir per alguna misèria d’aquestes institucions apàtrides que desfermen la voràgine de sense-sentits amb els quals hem hagut de conviure des de fa més d’un segle, i que responen al bon nom de partits polítics. Són ells que han abanderat les ideologies que d’una manera o d’una altra castren el que hauria de ser obvi per acabar adormint-nos a tots en la tensa calma del no-res. Per l’esquerra ja es torna a llevar el vent pesat de la lluita de classes i la lògica marxista, dels obrers i els barris, amb Mariscal i els vells amics de la gauche divine ajudant-hi, que fan de Catalunya un preu assumible per les mancances del capitalisme, que, de tots els països del món, han de començar pagant-se a Catalunya. Per la dreta ens arriba un vent que ens porta la xafugor d’un trencament de files i es queda estàticament sobrevolant no sé quin heroïsme, reduint la naturalitat a un enemic de les profecies electorals, despertant de nou el conservadorisme amanerat.

Tot el que calia, tot el que cal, és celebrar un referèndum d’autodeterminació. Tot el que no calia, tot el que no cal, és tancar el referèndum en una cambra d’hospital on hi deixaràs anar tot, absolutament tot el que t’incomoda del món i de la vida, un cop el món i la vida són convertits en estris estranys d’una màquina sense ànima, que tenim a bé conéixer amb el nom de circumstàncies. I tot el que no cal, i tot el que no calia, era acabar dedicant-li una plaça, Plaça 1 d’Octubre, al nostre referèndum com si fos la floreta que Lord Henry Wotton es coloca a la solapa de la jaqueta per decorar-se els monòlegs, com han fet a Vilagrasseta. N’hem d’explicar la notícia així, tal qual l’explicava el 3/24:

“La decisió de batejar la plaça amb el nom d’1 d’Octubre la van adoptar conjuntament tots els membres del consistori, integrat per quatre regidors d’ERC i un del PDeCAT, que formen part tots cinc de l’equip de govern municipal.

Montoliu de Lleida ja va dedicar un carrer, el 2014, a la consulta sobiranista del 9 de novembre. En aquest cas va ser Artur Mas qui va inaugurar el carrer 9 de Novembre.”

Anar pagant.

1501335780972

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s