Barcelona

Un dels millors escriptors del país em diu que em matarà la facilitat per escriure. M’ho diu amb la mateixa cara i ulls amb la que em mira quan em parla com l’observador de conseqüències que és, el rastre ocult de la nostra ànima perduda, l’inconscient d’un país que s’ha passat la vida refent. Acabo de dir per Twitter que els catalans que no són atemporals no són i que així també van els elogis. Aquest escriptor és molt millor que els seus lectors, jo no sé si puc dir-li amic. He llegit un elogi a ell d’un altre gran escriptor i he sentit que m’hi hauria de posar pel mig i matisar-ho tot pel seu bé. Però després he pensat que més val no matisar res, que aquest país es matisa sol i que els embogits que volen afegir-li alguna cosa només fan que espantar als que venen al darrera. I per què faria jo d’acompanyant de qui respira sense rastre? De qui s’amaga així?

Cap dels dos escriu millor que jo, però tant l’un com l’altre han batallat millor per no haver de reduir la vida a les seves circumstàncies. Jo sóc un enemic declarat de les circumstàncies, a mi m’agrada la màxima de Napoleó: “C’est quoi, les circonstances? Les circonstances, c’est moi.” A Catalunya hem tallat caps per menys que això, trobo lògic i savi que algun d’ells hagi mirat de protegir-se des de lluny. Aquí perdem genis abans de poder tastar-los. Tanmateix, la nit concedeix un repòs tendre i melancòlic alhora, que res té a veure amb la corona d’espines en lletra petita que ens hem de posar al matí. Més val marxar i ser geni en un altre lloc, en una altra llengua. O resistir i fer-se màrtir. Ja ningú pot gosar questionar la sortida que es donen els qui tenen alguna cosa a dir. Quant més preguntes més et confirmes en el que sabies, res no et serveix per dir-te que fas ben fet de continuar. La vida seria més senzilla si en la llunyania hi hagués una llum que no poguéssim entendre.

Nou mesos després, què tinc a dir-vos que no hagués pogut dir abans? Què alterarà la vostra melanconia d’espases que miren al cel com les verges miren el seu cos en el mirall de les destrosses? No res, tinc. Seguireu mirant els mateixos forats de la paret i dient-vos que hi eren abans que hi arribéssiu i jo seguiré fent escrits que no us penjaré perquè són massa exactes. Qui seguirà escrivint-vos ho farà a pesar de tots nosaltres i en el que us dic ara trobareu que alguna cosa es fa pesada, com si tots cridéssim a l’avorriment i al pes amb què cobrim els dies esperant la matinada, estovant-los al temps que els fem uniformes i constants, eterns per sempre. No és més que un pessimisme que la història us ha donat com a llegat per mentir-vos sense haver de fer veure que li és igual. Ja res s’assembla més a nosaltres que un vespre que es va apagant mentre crida vermells i taronges contra l’adveniment de la foscor.

A vegades m’agradaria que un diari o un director, una d’aquestes persones que hem de detestar tots, em digués exactament quantes paraules tinc per dir el que sigui. Que algú em donés el plaer de la limitació, donant-me també la facilitat d’escollir sense més remei que una ordre. A vegades m’agradaria servir a algú que em tragués del damunt la llibertat d’escriure el que vulgui. A vegades m’agradaria que algú posés davant meu un quadrat amb els costats matemàticament exposats a la lògica que esperem de les proses que encara compensen les farses que ens fan viure junts. A vegades voldria tenir un rei que m’aturés abans de cridar llibertat mentre els arbres em miren sense moure’s, els carrers són adormits i la minça llum de Barcelona protegeix la ciutat de la lletjor que alguns admiren.

Bé, jo no t’admiro, Barcelona. Et miro com la capital restringida que ets d’uns somnis que ningú vol dir en veu massa alta. La teva foscor des d’aquesta terrassa, a la nit, se’m fa metafòrica i se’m fa gruixuda, et voldria responent a la manca de llum amb carrers on el diable vingués a divertir-se, on els mags portéssin disfresses menys agosarades, on la gent que t’escriu es fes l’honor de no voler seguir patint. Fins i tot tu t’acabes. Si no et parlo de la gent que et corromp, t’haig de parlar de la gent que et salva. On és el teu punt mig? On és el racó que em vas prometre, quan em vas veure néixer? On és el repòs de tanta malentesa joventut que guardes per quan vinguin a buscar-te els que no t’han desitjat mai? Els teus fills són encara joves i els teus avis s’han perdut entre les teves cames closes.

Tens dos-cents mil amics fora de la llar. Tens un eslògan per cada barri i tens una alcaldessa que juga amb la teva malaltia com qui es penja una creu de plàstic a l’esquena. I això no és cap imatge religiosa, és el més pur batec de qui t’ha deixat anar per dir-te que hi ha una Barcelona allà on marxa cada un dels qui han intentat estimar-te. Ets la New Jersey del Boss. “Now I was young and pretty on the mean streets of the city / And I fought to make ’em my home.” T’has quedat sense galeries d’art, els teus museus es moren de gana. Els teus artistes viuen de l’aire que troben pel carrer. T’escriuen articles cada dia per fer-te despertar de la son que t’has imposat com a remei al robatori. Ara et rebel·les contra el turisme com qui es grata una ferida i no pot aturar la sang. Fem molt escrivint-te. Fem potser massa insistint. Fem massa presentant-nos a la batalla per fer-te nostra.

A Londres, entre carrers de barri minúscul en una urb de vuit milions d’ànimes enceses i llums tota la nit, no se’t troba a faltar. El sol i el mar els portem allà on anem, però la Mediterrània era alguna cosa més que deixar que la por se’t endugués. Si tot és reversible és perquè tens amants que no t’aguanten. Potser sí que tot és massa simple, i potser eres tu que ens havies de complicar la vida. Potser hem fet tard. O potser, com crec jo, hem arribat massa aviat.

Entre tu i nosaltres hi ha un silenci que ens salvarà.

4b6c39f66431.original

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s